A l’exposició que La Virreina Centre de la Imatge ha dedicat a Alexander Kluge, l’escriptor i cineasta alemany ens planteja una paradoxa xocant. Un pilot americà pateix durant un bombardeig a l’Iraq un còlic sobtat, tan fort que no pot ni controlar el seu propi intestí. El fet d’haver-s’ho fet a sobre -dins del mono impermeable de pilot!- desconcerta el soldat de tal manera que no és capaç de tocar l’objectiu previst.

I quina sort, de fet. L’edifici que els militars havien identificat com un búnquer era una carpa on se celebrava un casament. A causa dels espasmes espontanis del seu intestí, el pilot es pot deslliurar de la culpa d’haver mort gent innocent. El jove se sent avergonyit, tot i que no pas per l’acció assassina que havia de fer, sinó pel simple descontrol de les seves pròpies vísceres. ¿No podríem, es pregunta Alexander Kluge, fer alguna cosa perquè aquestes coincidències se succeïssin d’una manera més previsible? ¿No podríem produir l’atzar com els alquimistes creien poder produir l’or?

Xavier Theros, en la seva novel·la sobre la Barcelona del 1843, que s’ofega rere les muralles, fa ús d’aquest procediment alquímic. L’autor de La fada negra -guanyadora del premi Josep Pla 2017 i publicada per Destino- fa avançar l’acció principal amb una minuciosa, quasi escolar, relació de fets històrics. Guarda la distància periodística envers els esdeveniments. El relat no se li converteix en un típic producte de gènere de novel·la històrica perquè en La fada negra hi falta el ciment, hi falta la lògica de la història, l’explicació de com comprendre de manera coherent allò que va ser.

Una Barcelona frenètica

Una Barcelona frenètica Theros manté el passat en el format dissolt i indefinit que caracteritza la vida en directe. La seva Barcelona rere les muralles és tan atzarosa i tan incomprensible com ho és qualsevol present. Passen coses sense aturador, els fets colpeixen amb una força cega, la gran massa de gent anònima es converteix en una esllavissada impossible d’aturar. S’hi gesta una revolució entre els més desfavorits. En aquest recinte tancat, la crueltat es dona la mà amb la inextricabilitat de tota causa. Què guia la massa de gent que es revolta? Els seus somnis, on neixen, cap on van, què pretenen? I mentre busquem la resposta, les bombes sembren la mort aleatòria i injusta. L’atzar s’ha fet l’amo d’aquest indret.

La fada negra tampoc pertany al gènere de novel·la detectivesca, tot i que la trama té a veure amb una sèrie d’assassinats. La policia de la ciutat té feina per seguir-los la pista, però hi falta tota motivació que pogués fer plausible la maldat. En aquest sentit, Theros s’erigeix com un autèntic savi alquimista que comprèn allò que queda fora de l’abast dels historiadors i també dels detectius. Aquí ningú no pot racionalitzar les conductes, el mal supera tota capacitat de comprensió.

En la ciutat emmurallada, els éssers humans són capaços de cometre atrocitats sense ni tan sols parpellejar. Els interrogatoris policials són sessions de tortura sàdicament plaents. I al nucli del relat hi ha una nena de tretze anys que s’alimenta de la sang calenta dels nens abandonats com ella, infeliços infants en una ciutat infeliç i perversa que ha descobert l’opi i el cafè. Després d’haver-se abeurat en la incisió al coll d’una de les seves víctimes que manté en vida, l’Eulàlia es dona el plaer amb la mà bruta de sang i “amb totes dues boques satisfetes” es deixa caure en un racó... Les bullangues del segle XIX han proporcionat a Xavier Theros el marc per muntar un laboratori alquímic on ha pogut destil·lar les seves respostes per conjurar la casualitat. El misteri ha estat resolt: el caos es confirma com l’estat natural del món.