EL LLIBRE DE LA SETMANA
SAÏD EL KADAOUI MOUSSAOUI

Uns antiherois que no perden la fam

'Els metecs' de Pep Puig. Empúries. 352 pàg. / 18 €

Pep Puig / PERE VIRGILI Zoom

En l’anterior novel·la de Pep Puig - La vida sense la Sara Amat, que va guanyar el premi Sant Jordi- hi vaig descobrir un gran escriptor. Dotat per ficar-se en la pell d’un noi de 12 anys. Cosa no gens fàcil, perquè els 12 anys són com una porta que separa la ingenuïtat de la infància de l’agitació sentimental de l’adolescència. El nen juga a obrir aquesta porta i treu el cap tímidament per topar amb la seva pròpia sexualitat, els secrets dels adults i la bifurcació de l’amor, aquell que se sent per l’amic i també l’altre, que en aquest cas representa la seva estimada Sara. Quan se’n cansa, torna a tancar la porta i vol refugiar-se de nou en una infància que l’expulsa de les seves contrades. Em va fascinar, aquesta novel·la, tant per la mirada d’aquest nen-noi com per la cadència del llenguatge, de la llengua que embolcalla la seva història. Una llengua que és rica i austera alhora.

Llegint Els metecs vaig entendre encara millor la meva fascinació per La vida sense la Sara Amat. Als 12 anys comences a ser un estranger. Tot el que t’envolta, tot el que t’embolcalla, també el teu cos, està tenyit d’una aura d’estranyesa que intueixes però que no t’acabes de saber explicar. El lector s’adona que l’autor està especialment dotat per endinsar-se en aquesta geografia sentimental i passejar-s’hi. En aquesta novel·la, Els metecs, la tornem a trobar. Aquesta vegada parlem de quatre homes ben assentats en la quarantena que, justament per això, es troben una vegada més en una etapa d’estranyesa, en una edat en què no ets jove ni vell i sovint mires enrere per buscar el teu propi pare i alhora vas agafat de la mà d’un vailet que et diu pare ; en què les desil·lusions d’aquell amor que començaves a saber anomenar a partir dels 12 anys mires compensar-les amb aquell altre amor que tan bé coneixes des de la infància: el de l’amistat.

Estrangers d’aquí

“De quin país veniu? D’on sou? Soc d’aquí. Soc estranger”. Aquesta cita de Palau i Fabre amb la qual arrenca Els metecs ens situa de ple en el paisatge sentimental dels seus protagonistes. De fet, metec prové del grec metoikos, que vol dir més el enllà de la casa. I Le métèque és la cançó de Georges Moustaki -que tan bé va saber adaptar Marina Rossell al català-, un lema dels apàtrides, d’aquells que se senten estrangers a tot arreu, també a casa seva.

Els metecs narra la història de quatre homes que es troben tot fent un cafè al bar després de deixar els fills a l’escola. Gent sense passat que es va fent amiga només des del present del joc. El Pere és un escriptor, un vampir que tracta de xuclar la història del Mario. El Mario és un uruguaià català -o un català uruguaià-. Un exiliat, en tot cas, que té la gran virtut de saber callar. Completen el quartet el Roderic, un detectiu privat més aviat amoral, un nihilista desanimat i sense convicció, i el Guillem, un psiquiatre amb ganes de reivindicar-se més com a psicoanalista lacanià. Tots quatre són uns antiherois units en l’intent de recuperar el nen perdut, tasca que només pot conduir al fracàs.

L’escriptura, el pas del temps, la paternitat, l’amistat, el sexe, l’amor, l’exili interior, l’univers masculí i les dones són alguns dels temes que apareixen al llibre. Si a La vida sense la Sara Amat el to estava tenyit de nostàlgia, aquí a Els metecs hi predomina el to humorístic, irreverent i a estones una mica gamberro, que s’agraeix perquè a ajuda a digerir millor una de les veritats que s’amaguen darrere cada pàgina d’aquesta magnífica novel·la: tots som uns estrangers que, com diu Albert Camus, envellim més que les ruïnes de la nostra infància. Només ens queda, com diu la cançó de Moustaki, no perdre la fam.