Si un periodista et fa per escrit una pregunta i la resposta resulta ser un petit assaig de 15 pàgines, vol dir dues coses: que la novel·lista és incontinent i que el tema li és important. La primera premissa, Elsa Ferrante ja l’havia contestada amb la pròpia obra, sobretot amb la tetralogia que li ha donat fama -disponible en català a La Campana- i que sens dubte és una empresa excessiva, gastant quatre volums per explicar el que es podia dir amb només un. Tanmateix, Ferrante és una escriptora d’una gran potència, seductora, que acaba enamorant amb la seva història i crea una necessitat de seguir indagant en la vida de les dues amigues que plantegen un dilema clàssic. Em refereixo al fet de romandre l’una entre les arrels napolitanes, la pressió brutal del barri i l’atavisme, i l’altra, la intel·lectual que se’n va i hi torna, més o menys triomfant, només per descobrir que la fugida és impossible i que n’és tan presonera, del barri de l’atavisme, com l’amiga. En aquest sentit, el quart volum és el més reeixit de tota la saga.

Perquè precisament aquest tema, la fugida impossible, és el que mou les reflexions del volum que ara analitzem, un llibre estrany perquè aporta una indagació sobre el tema bàsic de l’autora, en el seu diàleg amb els periodistes. És sabut que Elena Ferrante amaga la seva identitat, però no pot amagar el seu conflicte. I aquest és el punt interessant del llibre que comentem, en què el conflicte es resol en dos punts: la mare i la ciutat. Això és molt atractiu. No sé fins a quin punt el component napolità influeix en aquesta relació torçada entre la mare i la filla, però no hi ha dubte que la relació és torturada i torturadora. És una relació dolorosa. L’autora ho il·lustra fins i tot amb llargues pàgines descartades de les novel·les -que a vegades han estat recuperades-, on es burxa en uns sentiments malaltissos, que fan emmalaltir, que es perllonguen al voltant com una pesta, que ho contaminen tot. I ella va i ho explica com si res!

Una ciutat que embruixa

La segona premissa, més directament relacionada amb la fugida, és la ciutat de Nàpols, al sud d’Itàlia. Nàpols, de la qual diu que no te’n pots alliberar amb facilitat, com si la ciutat tingués un poder superior al de proporcionar ambient i paisatge. Curiosament atorga al “dialecte” -diu ella- un paper molt secundari: no està parlant de llengua, sinó de persones, de relacions personals. La frantumaglia, el títol del llibre, tan misteriós, és no obstant això una paraula napolitana que descriu un estat d’ànim entre malenconiós i rabiüt que s’apoderava de la mare per moments. Tot ho presideix una mena de passat que cal escatir o remenar per establir un equilibri que és impossible i que Ferrante creu que només podrà imposar a través de l’escriptura.

Tercera derivada, per tant, d’aquest embolic que podríem qualificar de traumatitzat: la reflexió sobre l’escriptura, sobre el poder i el paper de l’escriptura en la construcció del personatge i de la persona que escriu. Aquí apareixen temes més, entre els quals la política -com ara la figura de Silvio Berlusconi-, que acabem percebent com un embolcall artificial i sobrer, perquè el que compta és allò que hi ha per sota, el conflicte emocional no resolt. És un llibre vivencial, no pas intel·lectual. Un llibre excessiu, per moments insuportable, per moments fascinant, plantejat per l’editora com un rasclet per aprofitar la sobtada fama de l’autora. És més fàcil d’entendre, el llibre, si s’ha llegit algun dels quatre volums de la història de les dues amigues. Una operació gens costosa, perquè Ferrante bascula per aquesta fina línia que separa la literatura popular de la seriosa, l’escriptura molt comercial de la que seriosament es proposa descobrir algun viarany de l’experiència humana, partint sempre de les pròpies ferides, que pel que es veu són moltes i profundes.