ACTUALITAT
A.M. Homes

“Poder riure’ns de la sordidesa és el que ens permet suportar el dolor”

Escriptora

“Poder riure’ns de la sordidesa és el que ens permet suportar el dolor” / YOUTUBE Zoom

Llegir una novel·la o un relat d’A.M. Homes és una experiència difícil d’oblidar. L’autora nord-americana publica un nou recull centrat en el present, ‘Dies temibles’

A.M. Homes és capaç d’activar una novel·la de gairebé 700 pàgines a partir d’una premissa tan rocambolesca com aquesta: un professor d’història s’embolica amb la dona del seu germà mentre aquest es recupera d’un accident de cotxe a l’hospital; l’home torna a casa per sorpresa i quan descobreix els dos amants perd els papers i acaba amb la vida de la seva esposa a cops de làmpara. El professor d’història es converteix en el tutor dels dos fills del matrimoni -i d’un tercer nen que té a veure amb l’accident previ- mentre intenta refer la vida sentimental i la relació amb el germà, que està tancat en un psiquiàtric. Cinc anys després de la divertida, corprenedora i monumental Ojalá nos perdonen, l’autora nord-americana publica el recull de contes Dies temible s. Feia 16 anys que no tornava al format breu i ha estat Angle l’editorial que, igual que va fer amb Coses que cal saber, ha publicat el llibre en català. Enmig han quedat Este libro te salvará la vida (Anagrama, 2006) i La filla de l’amant (Bromera, 2008): en aquest últim explicava com es va posar en contacte amb ella la seva mare biològica 30 anys després que nasqués.

Els contes de Dies temibles tornen a confrontar els lectors amb insatisfaccions familiars, trobades fortuïtes -com la d’aquell corresponsal de guerra i una novel·lista transgressora que s’ha atrevit a fer ficció sobre l’Holocaust- i també algun experiment formal enginyós: Concurs Nacional d’Ocells de Gàbia planteja una història a partir d’un xat d’aficionats als periquitos on es parla de tot menys d’ornitologia.

El relat més llarg d’aquest nou llibre és Dies temibles. Són gairebé 60 pàgines que, a partir d’un congrés sobre l’Holocaust, dibuixen una possible història d’amor. Hi apareix l’any nou jueu, el rosh haixanà : els dies que venen després són coneguts com a temibles. Fan por però també hi ha l’esperança que puguin acabar passant coses bones.

El títol vol anar en aquestes dues direccions. En anglès, Days of awe té un doble significat: la paraula vol dir por, però també reverència, admiració i inspiració. L’expressió em ve al cap quan penso en les proves per a la bomba atòmica: va ser llavors que ens vam adonar de quina era la magnitud de la força destructiva que l’ésser humà podia crear.

En aquest mateix relat trobem dues posicions contraposades sobre com es pot tractar la ficció en la literatura. D’una banda hi ha la mirada del testimoni, que defensa la supervivent Gerda Hoff, i de l’altra trobem el punt de vista de l’escriptora de ficció, la Rakel. També hi ha la mirada d’un altre participant, Otto Hauser, que diu que la història “no es pot guardar dins d’una capsa”.

No em sento més a prop de cap dels dos punts de vista. L’objectiu de la meva feina com a escriptora no és posicionar-me d’una determinada manera, sinó estimular una conversa amb el lector, de tal manera que llegint qualsevol de les meves històries pugui preguntar-se què pensa sobre el que li acabo d’explicar.

Aquest relat li va costar 12 anys de feina. Podria haver-se quedat en el terreny de la sàtira, però em fa l’efecte que s’ha volgut distanciar d’aquest efecte.

Mai penso en satiritzar situacions. Quan escric, la meva intenció és provar de trobar la millor manera d’explicar una història: com narrar les experiències dels personatges i què tenen a dins. Sovint començo amb idees que venen de la no-ficció, però un relat o una novel·la han de ser honestos amb els personatges. En aquest llibre, gran part de les idees de fons tenen a veure amb la importància de recordar -a vegades literalment- la història de cadascun i el trauma multigeneracional que ocasiona la guerra.

Deu haver escrit alguns dels relats de Dies temibles després que Donald Trump pugés al poder. ¿Creu que han influït el llibre d’alguna manera?

La majoria són anteriors, però és possible que molts d’ells reflecteixin el canvi que s’ha donat en l’era Trump, i això és perquè crec que els escriptors són testimonis de primera mà de l’època que estan vivint i sovint són capaços d’avançar-se als canvis que es donaran. Aquesta és una de les característiques que han acompanyat gran part de la meva ficció des que vaig començar a publicar a finals dels 80 [ Jack, del 1989, explica la història d’un noi que mentre és a l’institut viu el divorci dels seus pares i l’assumpció de l’homosexualitat del pare].

Quin va ser l’últim relat que va escriure?

Concurs Nacional d’Ocells de Gàbia. Pretenia dialogar amb un relat de J.D. Salinger que m’agrada molt, A Esmé, amb amor i abjecció [narra la trobada entre un militar i una jove abans que ell s’incorpori a files durant la Segona Guerra Mundial]. Tots dos tenen com a rerefons el cost humà que representa la guerra i la dificultat de les noies joves per poder agafar les regnes de la seva pròpia vida.

Aquest conte té una estructura curiosa: és un xat per internet sobre periquitos.

El xat és una forma contemporània de comunicació que m’interessa, molt més habitual ara que les cartes. Els usuaris del xat del relat funcionen com a testimonis i alhora com a cor grec de la història entre el soldat i la noia. No faig servir gaires elements de la meva vida en la ficció, però tinc dos periquitos a l’estudi i passo molt de temps amb ells. Són molt sensibles, i saben molt més de mi del que imaginava: fins que els vaig comprar, els ocells no m’agradaven gaire, però ara he d’admetre que n’estic enamorada.

Com va començar Dies temibles?

Els meus llibres de relats em porten molt de temps. Entre Coses que cal saber i Dies temibles han passat 16 anys. No escric pensant en un futur llibre, sinó que en vaig escrivint fins que arriba un moment en què m’adono que en puc agrupar uns quants que encaixen. Aquí n’he deixat uns quants fora. Quan vaig aconseguir acabar el relat sobre el congrés de l’Holocaust i Concurs Nacional d’Ocells de Gàbia vaig tenir clar que tenia el recull a punt, però no van ser, ni de bon tros, les dues últimes idees que havia tingut. Escriure-les m’havia portat molt de temps.

Uns quants dels personatges del recull comparteixen el fet de necessitar ajuda psicològica. Entre els més patidors hi ha la protagonista del conte De qui és aquesta història, i per què no se la pot treure del cap?

Aquest relat el vaig escriure per a una fotògrafa britànica, Sarah Jones, que ha fet sèries d’imatges sobre divans de psicoanalista, de noies amagant-se rere mobles i també de roses angleses. Combinant aquests tres elements, sumats a la meva fascinació personal per la història, vaig idear un relat sobre la Segona Guerra Mundial, sobre secrets de família i sobre els traumes que afecten diverses generacions.

Com passa en altres llibres seus, el sentit de l’humor treu el cap quan descriu les interioritats de les famílies californianes benestants, amb nombrosos tics pijos : hi ha el cirurgià plàstic i la seva dona a Diumenge toca germà i els joves addictes a la piscina i a les converses banals de Hello everybody.

L’humor sempre ha sigut important per a mi. Aconseguir que el lector rigui és una manera de guanyar-me’l per portar-lo fins a les profunditats de les històries. Diria que els temes de la meva ficció són més aviat durs. Poder riure’ns de la sordidesa és el que ens permet suportar el dolor.

Els diàlegs s’han anat fent més i més importants a les seves novel·les i contes. A Dies temibles són fonamentals per entendre la idiosincràsia dels personatges. En aquest llibre em sembla que l’ús del diàleg és més proper a Raymond Carver que a J.D. Salinger. Hi està d’acord?

Sí. Em sento més propera a Carver perquè el llenguatge que fa servir és més contemporani que el de Salinger. Així i tot, Salinger m’interessa no tant pel seu estil sinó pels personatges, les idees que posa en joc i la vida mateixa de l’autor. Més enllà d’aquests dos referents, les meves grans influències venen del teatre: Edward Albee, Harold Pinter, Caryl Churchill i molts altres.

Quins autors de narrativa breu segueix darrerament?

Lydia Davis, Etgar Keret, Adam Hazlett i Deborah Eisenberg.

Hi ha dos relats del llibre, Punt omega i La teva mare era un peix, que s’aproximen al gènere fantàstic des del present - com podrien fer autores com Aimee Bender i Karen Russell -. Ha estat important per a vostè el realisme màgic?

Sí, molt. El gènere fantàstic no m’interessa tant com el que planteja el realisme màgic, els límits entre el que considerem real i l’exploració de la psicologia dels personatges a través d’elements màgics.