Leïla Slimani: "Pensar en la meva llengua em provoca una barreja de tristesa i vergonya, ràbia i frustració"

BarcelonaNascuda a Rabat el 1981, Leïla Slimani ha dedicat tres llibres a endinsar-se en la història familiar. L'escriptora, que va anar a viure a París als 18 anys i actualment resideix a Lisboa, explica la complexitat de la recent història del Marroc i, alhora, moltes qüestions que ens toquen a tots, com el pas del temps, la pèrdua, la identitat, la llibertat, la utopia o els futurs que ens hem imaginat de joves. Publica la novel·la M'emportaré el foc (Angle / Cabaret Voltaire), amb traducció al català de Joan Casas.

El títol en si mateix és colpidor. M’emportaré el foc evoca tant la destrucció com el renaixement. Què representa aquest foc per a vostè? És un símbol de llibertat, de ràbia o de resistència?

— Aquest títol té moltes significacions. A la novel·la, la gent deixa la seva llar, el seu país; alguns moren o perden el seu estatus social. Volia plantejar aquesta pregunta: què ens enduem quan marxem? Què prenem i què abandonem? Què conservem de les persones que han desaparegut? Volia qüestionar la transmissió, l’herència, allò que resta del nostre passat. El foc és alhora calor, amor, passió, però també ràbia i resistència. És aquesta energia que portem dins i que ens defineix, que ens ajuda, que ens manté vius i ens fa avançar.

Al llibre hi ha una reflexió sobre la memòria i els records. L’escena en què la Mia visita la finca després de la mort dels avis és meravellosa. Com que és el tercer llibre de la trilogia, què li ha aportat mirar enrere?

— Quan la Mia arriba a la casa dels avis, descobreix un món congelat en el passat, on res no ha canviat. Se sent espantada i melancòlica. Però, sobretot, comprèn que el passat pot ser una presó, un lloc on ens tanquem per por d’afrontar el present i el futur. Crec que tots els escriptors tenen una connexió molt forta amb el passat; també escrivim perquè aquest passat ens turmenta, per la voluntat de reviure allò que ha desaparegut. Però crec que el passat ha de servir sobretot com a combustible per al futur. En el fons, no volia escriure un llibre sobre el passat, sinó sobre els futurs que les generacions anteriors havien imaginat. Futurs que no s’han fet realitat. Estic arribant a una edat en què ja veig com s’esvaeixen els somnis de joventut, i crec que volia entendre això: com moren els somnis.

Parli’ns del procés d’escriptura. En un moment donat, la Mia diu que s’està tornant boja. Com a escriptora, com combat l’aïllament i l’obsessió que pot implicar l’acte d’escriure?

— És cada cop més difícil. Vaig patir molt mentre escrivia aquesta novel·la i vaig experimentar un veritable bloqueig durant setmanes. Estimo la solitud, però he de reconèixer que últimament m’he qüestionat la meva manera de viure i tot el que implica ser escriptora. Philip Roth deia que odiava ser escriptor, i ara començo a entendre per què. Com més escrius, més vius dins la ficció i menys vius a la vida real.

La Mia rep Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, per oblidar la tristesa. Però un cop esdevé escriptora, hi ha un moment en què ja no pot llegir. Pot parlar d’aquesta paradoxa?

— No es pot ser escriptor sense ser lector. Visc dins les novel·les des que era adolescent. He passat més temps amb personatges de ficció que amb persones reals. I crec que, en un moment donat, va ser massa, com una sobredosi. Era com si la realitat es tornés cada cop més fugaç i avorrida. Tots aquells llibres al meu voltant em recordaven tots aquells anys tancada, sola.

El Marroc i totes les seves contradiccions són un dels grans temes de la trilogia. La corrupció, especialment, és molt present en aquest llibre. Escriu que la innocència només existeix als llibres. Ho pot ampliar?

— No crec en la innocència ni en la puresa. Em va impactar molt aquesta cita de Dostoievski: “Som tots culpables de tot i de tots davant de tothom, i jo més que els altres”. Crec que ser al món vol dir perdre la innocència, i que no podem evitar cometre errors en les nostres relacions amb els altres. Però potser la literatura ens permet arribar a la intimitat més profunda d’un ésser, a la seva vida secreta, ens dona accés a una forma d’innocència. Als llibres, substituïm el judici per l’empatia i la tendresa.

La Mia lluita per entendre les lliçons que el seu pare volia ensenyar-li. Ell parlava de llibertat d’expressió, d'igualtat de gènere i del dret a viure com un volgués, però acabava dient que al Marroc les coses no funcionen així. Funcionen així en algun lloc?

— És clar que sempre hi ha una diferència entre el que es pot fer a porta tancada i el que es pot fer en públic. Però la diferència és que, al Marroc, la llei és restrictiva. La família Daoud viu segons uns valors que la societat marroquina del moment no reconeix, i el pare de la Mia intenta ensenyar-li a adaptar-se. Vol que entengui que, encara que ell cregui en la llibertat d’expressió, ella no pot exercir-la fora de casa. Que, encara que cregui en la igualtat de gènere, ha de ser conscient que, davant la llei, no és igual que un home. Fins i tot avui, molts marroquins viuen una mena de doble vida: el comportament dins de casa, amb gent de confiança, és molt diferent del que adopten al carrer.

El Mehdi és un personatge molt interessant. No vol saber res dels seus pares ni germans, mai parla d’on ve i admira Casablanca perquè és una ciutat sense memòria. La memòria és una càrrega?

— Pot ser-ho. Veig el Mehdi una mica com el gran Gatsby. Un home sense passat. Crec que el Mehdi, com que va anar a una escola colonial i es va casar amb una dona molt occidentalitzada, se sent estranger dins la seva pròpia família. Probablement té la sensació d’haver-los traït, d’haver traït les seves arrels. Li agrada la idea de reinventar-se, esborrar el passat i convertir-se en qui vulgui. De vegades, és el preu que cal pagar per la llibertat. Al Marroc, la família és molt important. És molt poc habitual no definir-se en relació amb la família, el clan o la ciutat.

Ell sempre mira cap al futur i al principi té esperança. Parla de la caiguda del Mur de Berlín i diu que ja no hi ha cap mur capaç de resistir els somnis de la joventut. Imagina un món sense murs, només túnels. El 2025, comparteix aquesta esperança?

— Malauradament, no. Alguns diran que el Mehdi és ingenu o estúpid, però jo crec que és un utòpic. Un home del seu temps. El 1989 hi havia sis murs fronterers al món, i avui n’hi ha més de setanta-cinc, alguns de recents, com a Bulgària, Hongria, Finlàndia o entre els Estats Units i Mèxic. En definitiva, el que m’ha ensenyat escriure aquesta trilogia és que mai entenem del tot la nostra pròpia època i que, la major part de les vegades, som incapaços d’imaginar què ens ofereix el futur. El futur és incert: això és el que el fa alhora aterridor i bell. Si no està escrit, és perquè encara tenim la llibertat d’inventar-lo.

Des de l’escola, la Mia sap quines línies no pot travessar: la religió, el rei, el Sàhara, Palestina i la Intifada. Encara és així al Marroc?

— Sí, sempre hi ha temes sagrats que no es poden abordar sense precaució. Alhora, cal reconèixer que les coses han canviat molt: avui els marroquins estan molt més informats que quan s’escrivia la novel·la. Són oberts al món i accepten una diversitat de punts de vista. Per exemple, em va sorprendre descobrir una enquesta segons la qual un 35% dels marroquins es declaren no practicants. És una societat que canvia a una velocitat vertiginosa.

Què es perd quan t’integres en un nou país? Què ha perdut, vostè?

— No ho sé. És impossible definir què he perdut. M’he convertit en una altra persona, però no sabria dir-te qui era la noia que va arribar a París el 1999. Probablement era molt diferent de la dona que soc avui. He perdut les meves arrels, però alhora intento reconquerir-les escrivint sobre el meu país.

La llengua forma part de la identitat. França ha tendit a imposar el francès. Quina és la seva relació amb l’àrab?

— Complicada i melancòlica. Em sembla que cada novel·la és un intent de respondre una pregunta. I la pregunta que hi ha a l’origen i al centre de la meva trilogia és aquesta: per què no parlo la meva llengua? Què significa per a mi la llengua àrab? Pensar-hi em provoca una barreja de tristesa i vergonya, ràbia i frustració. Com t’ho puc explicar, fer-te entendre que no parlo la llengua que hauria de ser meva? Que visc amb una llengua fantasma, com un membre que sents, tot i que te l'hagin amputat. He buscat aquesta llengua pertot arreu. L’he desitjada, l’he perseguit, he seguit desconeguts pel carrer només per sentir-los pronunciar aquelles síl·labes familiars.

Dedica el llibre a tots aquells que han d’amagar la seva sexualitat.

— Fa anys que milito pels drets sexuals al Marroc, pel dret de cadascú a controlar el propi cos. Aquest llibre s’inspira en alguns dels meus amics gais, per als quals la vida no és fàcil, i volia retre homenatge al seu coratge.