Entrevista
ANNA BALLBONA
M. Mercè Cuartiella

“La gent normal també viu coses extraordinàries”

Escriptora i dramaturga 

“La gent normal també viu coses extraordinàries” / DAVID BORRAT Zoom

El transport d’un mort fins a casa seva fa de palanca de la nova novel·la de M. Mercè Cuartiella, ‘Flor salvatge’. Autora de ‘Gent que tu coneixes’, que va guanyar el premi Mercè Rodoreda, es va donar a conèixer amb ‘Germans, gairebé bessons’, premi Llibreter 2012

En aquesta novel·la surten algunes de les seves dèries habituals, encarnades en la protagonista, la Gràcia, i l’amo de la cotilleria on va a treballar, el Miravet.

Les relacions personals i familiars són sempre el meu tema, aquesta gent que té unes vides poc glamuroses, una mica precàries, amb una situació econòmica no gaire lluïda. No saben exactament on anirà la seva vida personal. Això ja passava a L’afer marsellès, que eren uns personatges que navegaven una mica. Aquí la Gràcia no navega tant però té 45 anys i tem haver de tornar a casa sa mare, veu que la cosa no rutlla com hauria de rutllar. Els Germans, gairebé bessons també eren uns personatges que no acabaven de sortir-se’n, per altres raons. M’agrada molt explorar aquesta dificultat de les relacions humanes. Aquesta dificultat i aquesta necessitat. En el cas de Flor salvatge crec que hi ha una cosa que no hi havia a les altres novel·les, que és la necessitat dels personatges de crear-se un relat que els expliqui, que justifiqui el seu moment present i per què són com són. I de crear-se un relat coherent, obviant aquells elements que no quadren o fent-los quadrar d’una manera una mica lliure. El Miravet s’explica les coses a la seva manera, i la Gràcia també.

A la Gràcia, a la seva veïna - la senyora Amàlia, una dona gran - o al Miravet sembla que els salva la xarxa de barri.

La vida seria pitjor si els altres no fossin al seu voltant. Tot i que no són exactament amics, tenen alguna cosa més que una simple coneixença casual. M’interessava aquesta confortabilitat que donen unes persones que veus sempre, que en un moment donat et poden donar un cop de mà. Viuen en una ciutat prou gran perquè tingui un barri. Jo soc de barri, del Poblenou. Fa gairebé trenta anys que visc a Figueres, però els meus pares m’explicaven moltes històries que m’han servit per construir el Miravet i el clima que explica.

El Miravet m’ha semblat precisament un vehiculador d’històries.

Al Miravet li agrada molt explicar històries del seu pare, de quan ell era petit. Reconstrueix un món que es resisteix a veure desaparèixer. Té la sensació de ser l’últim poblador d’un món que ja no hi és. Tota la gent que el coneix el veu com un vell. Es resisteix a assumir aquest paper de vell. Quan nosaltres veiem la gent gran ens resulta molt difícil imaginar com eren quan eren joves. És com si la vellesa donés una entitat molt profunda a la persona.

Sembla que els personatges estan enfilats per la mateixa idea: ¿tothom té un peu coix o algun aspecte per amagar?

Són tot de personatges que no acaben d’encaixar però al mateix temps, justament perquè són com peces coixes, encaixen molt bé entre elles. No tenen aquesta harmonia del pu zle, però per la seva imperfecció encaixen entre elles. Aparentment som molt normals però tots tenim comptes pendents que hem de resoldre. I els hem de solucionar o hem d’assumir que no els solucionarem.

La novel·la traspua una tolerància cap a les coses no dites, que no cal que ens expliquem.

No m’agraden gaire els personatges excessivament perfectes. Si tu entens que tens coses que has de resoldre entens millor que els altres també en tinguin. En les relacions personals a vegades hi ha una excessiva necessitat d’explicar-ho tot, de ser profundament sincer. A vegades les complicitats personals es poden donar sense necessitat de saber tot el que l’altre carrega a l’esquena, sobretot quan els personatges tenen una certa edat. Pots establir complicitats amb algú sense que conegui tot allò que arrossegues.

Això plana en el cop final de la novel·la, una sorpresa que posa a prova el lector.

Tot i que fa moltes coses que estan mal fetes, el Miravet genera commiseració, complicitat. Tota aquesta història que ell té amb la Joana et sap una mica de greu per ell. És un personatge que tu te’l dibuixes d’una manera. I en aquesta escena final fragmentada, en què comparteix una confessió, et veus obligat com a lector a redibuixar el personatge. És molt més fosc del que havies sospitat fins aleshores. Caiem bé a la gent perquè no ens coneixen del tot. Fins i tot aquesta escena final és ambivalent.

La Gràcia té la història del pare absent. Què ha volgut que fos, aquest personatge?

És una persona que no es planteja gaire les coses. Té un caràcter molt fort però al mateix temps és bastant fàcil de convèncer. Per a mi és un personatge valent. Malgrat que aquesta pena del pare absent la marca realment, que hi pensa molt i és el seu punt flac, no fa drames. Volia fer un personatge que aparentment fos molt bàsic, que li agradés beure, menjar, anar-se’n al llit amb els tios, però que alhora fos molt vital. Es queda sense feina i no en fa un drama. Recosint els retalls, ha aconseguit fer-se un niu a la vida. I en el fons això és el que volem tots. I no necessàriament ha de passar per tenir èxit.

¿Diria que en la seva literatura hi ha una certa reivindicació d’una quotidianitat ben entesa?

No una quotidianitat anodina sinó el valor de la quotidianitat. Vull reivindicar una mica que la gent normal viu coses també extraordinàries. I que, en el fons, tots volem el mateix. Tots volem que ens estimin, que ens respectin, que ens valorin... És igual que siguem arquitectes que carnissers.