BarcelonaAnna Codina (Girona, 1983) és especialista en estratègia digital. El 2009 va impulsar la seva pròpia consultoria, ElGiroscopi, on assessora empreses per crear i desenvolupar els seus "universos digitals": la construcció de la marca a través de les xarxes, la comunicació, la publicitat i el màrqueting. Codina és també una lectora voraç que encara recorda la descoberta, als 15 anys, de La campana de vidre, de Sylvia Plath. El llarg camí que l'ha portat a publicar la seva primera novel·la, Algoritmes (La Segona Perifèria), va arrencar el 2016 a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. El resultat ha valgut la pena: en la línia de llibres com Valle inquietante, d'Anna Wiener (Asteroide, 2020), i Poco se habla de esto, de Patricia Lockwood (Alpha Decay, 2022), Codina aconsegueix traslladar les contradiccions i el ritme frenètic del món digital del present, a partir de la història d'una jove parella catalana que arriba a Londres disposada a menjar-se el món. En Robert és programador per a una gran empresa tecnològica. La Muriel vol triomfar com a influencer.

El punt de partida d'aquesta novel·la té a veure amb tu mateixa?

— No. Vaig començar a pensar-hi durant una època en què es criticava molt el postureig de penjar segons quines fotos a Instagram. ¿Era una cosa nova, això d'ensenyar el millor de nosaltres, o quan ens expliquem als altres tenim la tendència de mostrar les versions més edulcorades? Jo penso que els humans tenim una tendència a mentir que ve de lluny.

A les xarxes es menteix sovint per aconseguir més audiència.

— Aquesta seria una de les novetats del món digital en què vivim ara.

En Robert i la Muriel s'instal·len a Londres per menjar-se aquest món digital.

— Vaig triar Londres perquè és un exemple de lloc on podria voler marxar una influencer. És una ciutat que conec bé. No hi he viscut mai, però hi he treballat estius, hi he estudiat i hi he estat molt en contacte. Londres s'ha acabat construint una versió Instagram d'ella mateixa. A vegades t'hi trobes edificis que conserven la façana victoriana, però és l'únic que en queda, del passat: la resta s'ha reconstruït. Instagram em recorda el doble moviment de buidatge de contingut i de manteniment de la façana.

A la novel·la, la Muriel es treu un sou gràcies als seus posts, que transmeten un benestar trampós. Ella i en Robert viuen en un pis minúscul, però sap com col·locar la càmera i quin efecte posar perquè sembli un lloc fenomenal.

— Mai no he volgut ser influencer, però he fet moltes campanyes amb influencers abans que els haguéssim batejat així. Primer parlàvem de bloguers, després de youtubers, llavors d'instagramers... tots ells buscaven crear-se un perfil reconeixible i atractiu a les xarxes. L'objectiu final era convertir-se en una marca.

A les escoles hi ha molts nens i nenes que responen, quan els demanen a què es volen dedicar, que volen ser influencers.

— Amb la quantitat d'influencers que hi ha actualment, d'això cada vegada se'n podrà viure menys. Personalment, no em sembla cap meravella, convertir la teva vida en una performance constant. Si vols ser influencer has d'estar disposada a no descansar mai. Tot el que fas ho fas per explicar-ho als teus seguidors. Aquest canvi de mentalitat em preocupa: a la platja, cada cop et trobes més adolescents que en comptes de banyar-se o prendre el sol es dediquen a posar per a Instagram o per a TikTok.

En Robert es dedica a perfeccionar un algoritme de consum per a BTC, una gran empresa tecnològica on els treballadors passen nit i dia. Tenen llocs per descansar, per prendre cerveses i passar-s'ho bé... Però la competència interna és ferotge.

— Volia explicar una mica la cultura de les empreses tecnològiques, que té com a gran model Silicon Valley. Les novel·les ajuden a entendre el món on vivim. Conec aquests entorns que explico i la novel·la és l'aportació que hi puc fer. M'estranya que a Catalunya hi hagi tan poques novel·les sobre el món de l'empresa. No cal pensar en multinacionals. L'empresa familiar també pot ser bona matèria narrativa.

L'algoritme d'en Robert preveu els nostres hàbits de consum fins a tal punt que s'hi anticipa. En perd el control.

— Un algoritme de recomanació ens pot ajudar a prendre decisions, però també es pot pervertir. Et pot arribar a fer prendre decisions quan no són necessàries. El progrés està bé i no el critico, però hem de valorar què hi perdem. Si prioritzem comprar menjar per emportar-nos sacrifiquem la relació amb els restaurants i no socialitzem amb ningú, ens quedem a casa sempre tancats.

Algoritmes és una novel·la sobre la solitud.

— Sí. En Robert i la Muriel estan sols i aïllats a Londres, però també entre ells, la comunicació fa aigües. Quan vaig començar a escriure la novel·la pensava que faria viure alguna experiència forta als personatges, però em va semblar que la tragèdia més gran podien viure era sentir-se sols.

En un dels comentaris que un hater fa a un post de la Muriel hi llegim: "Si fos anglesa, la Muriel Saus faria de caixera al TopShop. La mediocritat que tenim a Catalunya i que exportem és increïble". El món digital pot ser molt dur, oi?

— Obrir-se camí en una ciutat com Londres és difícil. Molta gent de la meva generació va marxar fora perquè estaven convençuts que viurien millor que aquí. La majoria han acabat tornant. Quan la Muriel va als esdeveniments de les influencers angleses no coneix ningú i se sent fatal. L'única repercussió que aconsegueix des d'allà és a Catalunya, el lloc d'on ve, i a vegades apareixen els haters, que no tenen escrúpols. Comentaris com aquests són adaptacions literals de comentaris reals que he trobat.

També mostres com poden arribar a ser d'addictives les xarxes.

— Estem molt desprotegits. Com a usuaris podem fer un ús ètic de les xarxes socials, però aquestes empreses tecnològiques tenen gent experta en addiccions que dissenya les interfícies dels programes. Ara tot just es comença a parlar dels problemes de salut mental dels joves en relació a les xarxes.

Veus un futur pitjor o millor que el d'ara?

Penso que acabarem trobant maneres més ètiques i sostenibles de conviure amb les xarxes socials. Els algoritmes poden arribar a manipular-nos ideològicament i és terrible, però tot això s'ha d'acabar regulant. Hem d'anar a millor.

Com llegim el món digital des de la literatura

Si hi ha una novel·la que hagi aconseguit reproduir els pensaments –erràtics, sovint absurds i random– d'algú que es passa gran part del dia online i que ha convertit la xarxa en la seva font d'ingressos ha estat Patricia Lockwood (Fort Wayne, 1982) a Poco se habla de esto. La nord-americana va aconseguir ser finalista del premi Booker gràcies a un llibre fragmentari i amb un argument mínim, farcit de bromes, descripcions de mems, emoticones i gatets irresistibles que la narradora observa amb devoció i, alhora, ironia. "Acudim a internet per rebolcar-nos en el fang com si fóssim porquets", assegura.

La vall paradisíaca i alhora inquietant on arriba Anna Wiener al principi de la seva memoir és Silicon Valley, bressol de milers de start-ups tecnològiques. És en una d'aquestes empreses emergents on comença a treballar, després d'haver intentat obrir-se camí com a agent literària a Manhattan i adonar-se de la precarietat de les condicions econòmiques del sector. A Califòrnia, Wiener triomfa al mateix temps que pren consciència dels paranys del sistema. "Hi ha una gran explotació, rere la idea de convertir la feina en una cosa divertida i de fer que la vida personal també formi part de la vida laboral", escriu l'autora.

El britànic Jem Calder es va decidir a abocar al seu primer llibre, Sistema de recompensa, el malestar d'anar encadenant feines precàries i temporals que li impedien tenir una vida personal mínimament digna. En aquest recull de contes detalla els efectes psicològics i laborals en les generacions més joves de la hiperconnexió a les pantalles, les xarxes socials i la malícia dels algoritmes. "Hi ha un desempoderament preocupant que té a veure amb la hibridació entre la dimensió digital i la feina –diu–. La societat ens vol passius, que sentim que formem part d'un ramat, i aquest ramat ens arrossega d'un lloc a l'altre sense que pensem pel nostre compte".