ENTREVISTA
VALÈRIA GAILLARD
Geovani Martins

“L’amistat és el que manté viva l’esperança”

Escriptor 

“L’amistat és el que manté viva l’esperança” / MARC ROVIRA Zoom

Amb només 28 anys, Geovani Martins ja ha venut més de 50.000 exemplars del seu primer recull de contes, ‘Amb el sol al damunt’ (Més Llibres/Alfaguara), en què retrata des de dins la infantesa i l’adolescència dels habitants més joves de les faveles de Rio de Janeiro

Ha fet tota mena de feines. Per exemple, d’home anunci a la platja, com un dels seus personatges. Com va anar a parar a l’escriptura?

De petit ja m’interessaven els llibres, i escriure em va sortir de manera natural. Als deu anys escrivia poemes, després em vaig mudar dels afores a una favela prop del centre de Rio i va ser un moment complicat, perquè no m’hi integrava i em costava socialitzar-me. El nou entorn em va empènyer a escriure. El meu interès per l’escriptura va créixer amb els anys, fins que vaig veure que m’hi podia dedicar professionalment.

Per què escriu sobre les faveles?

Vaig començar copiant el tipus de literatura que m’agradava, com la de Carlos Drummond de Andrade, però parlaven d’universos distants dels meus. Quan el 2015 em van convidar a la Flip, la gran fira literària del Brasil, vaig començar a veure aquella realitat que jo coneixia retratada en llibres amb un tipus de llengua i d’expressions amb què m’havia criat. Això va canviar la meva percepció de la literatura. També va ser essencial participar en un grup de teatre, Shakesfunk, que barrejava obres de Shakespeare amb les festes funk de les faveles carioques. Vaig comprendre que la cultura popular era possible i que les faveles tenien un potencial literari. Aleshores vaig fer un salt endavant en la meva obra.

Quina imatge en volia donar, en aquests tretze relats?

Hi dono una imatge fictícia que neix de la realitat. El meu gènere principal en literatura és el realisme i m’alimento de sentiments i situacions reals que es desenvolupen en històries, perquè la realitat és més gran que la ficció, però la ficció té un impacte més gran que la realitat.

Com ha treballat el llenguatge oral dels contes, tan ric i desbordant?

Les persones parlen el mateix idioma de maneres diferents segons on són -a casa, a la feina, al carrer- i amb qui, amics o desconeguts. Vaig viure a la favela Rosinha, que acull persones de molts estats, i vaig començar a fixar-me en com parlaven i com s’influïen mútuament. Vaig escriure el llibre pensant en les possibilitats del llenguatge oral i vaig triar temes importants per traçar un mosaic de Rio de Janeiro partint de la meva visió de la ciutat. M’he passejat per totes les possibilitats del llenguatge, des de la més formal a la més informal.

Les drogues hi són omnipresents.

He volgut mostrar les tensions entre aspectes alegres i d’altres de més foscos, perquè així és com veig la ciutat. Sobre les drogues, és un univers que em fascina pels seus codis. La criminalització de les drogues és la gran justificació que té l’estat per donar carta blanca a la policia, que ha assassinat moltes persones. Parlar de les drogues avui al Brasil és parlar del genocidi de la població negra, de l’empresonament en massa i de la desigualtat social, perquè en alguns indrets és molt fàcil comprar-ne i consumir-ne i en uns altres no.

Als contes denuncia la brutalitat de la Policia Pacificadora, que va actuar del 2011 al 2013.

Quan va començar a actuar es van oposar dues visions. Els que ho vivíem des de dins teníem un relat molt diferent del que es difonia a fora. Volia deixar un testimoni real d’algú que sap què va passar. El meu llibre en aquest sentit és una denúncia, perquè no és una narrativa tradicional.

Com ha canviat la relació amb la policia?

Han canviat moltes coses. Ara hi ha una política de mort. Quan vaig estar investigant per escriure el llibre vaig descobrir que la policia militar el 2011 havia mort 150 persones, i pensava que era una barbaritat. El 2019 ja n’hi ha hagut 1.200. És una policia de por que utilitza el discurs d’extermini com una solució immediata a un problema de fons.

Com veu el país amb Jair Bolsonaro al capdavant?

Bolsonaro representa el pitjor de la societat brasilera: la regressió i l’emergència d’aquesta societat de racisme i elitisme social. La gent que pensa com ell ara està més tranquil·la i imposa impunement la discriminació social.

¿Veu alguna solució al narcotràfic, que comporta tanta violència?

La prohibició de les drogues té a veure amb el control social, a través de la violència policial, i econòmic. Molta gent de fora de la favela guanya diners amb el narcotràfic i tothom sap que el Brasil no produeix drogues ni armes, sinó que hi entren per alguna via, i fomenten una economia molt forta amb persones que són dins la policia i la política. L’única manera de canviar les coses és una legalització de les drogues que passi per una transformació social.

Malgrat la duresa de l’entorn que descriu, hi preval la solidesa de l’amistat i les relacions familiars.

L’amistat és la línia conductora del llibre, la part solar, més encara que el Sol mateix, que a vegades es veu com una cosa opressora que acaba creant problemes. L’amistat és el que manté viva l’esperança, el que dona dignitat a aquests personatges que a la història sempre han sigut deshumanitzats.

¿No ha pensat d’anar-se’n de la favela de Vidigal, on viu?

No he pensat deixar la favela, m’agrada la casa, els veïns, els barris que freqüento. Potser és perillós, però per a mi és important ser a prop de la gent que em va fer el que soc. El Brasil em resulta cada vegada més difícil de tolerar i el sentiment d’impotència és gran. Si canviés de lloc me n’aniria de Rio de Janeiro, però no em podria mudar a un altre lloc de la ciutat. Sovint he pensat d’abandonar el Brasil, però les relacions d’amistat m’hi lliguen.