‘Novel·la’, el debut del barceloní Pol Beckmann, presenta la vida d’un escriptor escindit entre la parella i l’amant que protagonitza un dels llibres en què treballa. És una història divertida i amb un punt experimental que es pregunta pels mecanismes de la creativitat i la recerca -sovint malaltissa- de la felicitat

Aquest 2018 ha incorporat -com a mínim- quatre noms a la narrativa catalana que juguen a explorar els límits entre ficció i realitat. Novel·la, de Pol Beckmann (Barcelona, 1991) s’afegeix a Els dics d’Irene Solà (L’Altra), Permagel d’Eva Baltasar (Club Editor) i Els llits dels altres d’Anna Punsoda (Amsterdam) amb un llibre que planteja la història d’un escriptor escindit entre l’amor per la parella, la Laura, i la infidelitat amb un personatge que ha creat, la Sofia, mentre treballa en una ficció sobre un home a qui diagnostiquen una malaltia terminal i es decideix a matar algú per atzar. Submergint la narració en capes de metaficció i humor -a vegades naïf, a vegades més irònic-, Pol Beckmann debuta a Quaderns Crema. Des de la publicació de L’hivernacle, de Jo Alexander, ara fa gairebé una dècada, l’editorial fundada per Jaume Vallcorba no apostava per cap nova veu, mentre que a les dècades dels 80 i els 90 havia incorporat -en alguns casos amb un impacte notable- noms com els de Quim Monzó, Sergi Pàmies, Empar Moliner, Carles Casajuana, Francesc Serés, Pere Guixà, Eduard Márquez i Joan Carreras.

Acabes de publicar la primera novel·la, tens 27 anys... però suposo que portes força temps escrivint.

M’hi vaig posar als 18. Vaig començar amb contes, i alguns d’ells són d’una temàtica íntimament relacionada amb la de Novel·la : la rebel·lió de la ficció cap a la realitat, la consciència de no existir que tenen els personatges i el gust per la situació absurda.

Amb algun d’aquests contes vas guanyar certàmens literaris. I vas passar també per l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Un dels meus professors va ser Melcior Comes, que em va saber aconsellar molt bé. Novel·la planteja un joc de tres realitats: la més baixa -la quotidiana- d’en Bekman, la de la novel·la que escriu i la de la història d’amor amb un dels seus personatges, la Sofia. En Melcior em va recomanar que no revelés la identitat de la Sofia fins a la meitat del llibre.

Quan comencem a llegir-lo, en Bekman queda amb la Sofia per explicar-li que es veu amb una altra dona. Aquesta altra dona és la Laura. Arriba un moment en què sabem que la Sofia no existeix en cap altre lloc sinó al cap d’en Bekman.

La Sofia és el símbol d’un amor de ficció perfecte i inexistent, el vehicle per parlar de l’amor ideal i de la idealització de les coses en general. La Laura representa la realitat problemàtica però palpable, omnipresent i empíricament innegable.

Batejant el personatge com a Bekman i dient-te Beckmann de cognom, el joc entre l’escriptor del llibre i el de debò és evident. Ho fas amb voluntat d’embolicar la troca?

En Bekman podria ser una deformació de mi mateix, per això el seu nom té menys lletres que el meu cognom. En algun aspecte se’l pot considerar un alter ego -perquè també escriu i va passar una temporada en un poble per treballar en la novel·la-, però no voldria que em prenguessin per desequilibrat.

¿No portes una vida sentimental semblant a la del personatge, oi?

No estic casat i no tinc una amant de ficció [riu]. És possible que comparteixi el mateix terror per la vida matrimonial que el personatge.

Hi ha un passatge del llibre en què en Dresden diu al seu amic Bekman que no s’atreveix a estimar de veritat “amb tots els petits odis que comporta”.

En Bekman té l’aspiració i l’esperança d’adaptar-se a la realitat que el fa sentir incòmode.

Però persegueix obsessivament la felicitat.

Quan sent que és feliç no hi dona importància. Però això canvia. Perseguir la felicitat et pot fer molt infeliç.

I aconseguir la glòria literària?

També... [riu]. He volgut fer una mica de sàtira del món de l’art, de les pretensions i l’esnobisme que l’envolten. En Bekman no se sent còmode envoltat d’editors i agents. Només li sembla interessant la seva obra quan no en parla. En aquest sentit, comparteixo la seva visió desdenyosa pel món de l’art.

Però ell busca ser tan bo com un autor conegut com “el gran D”. I fins i tot descrius el ritual d’accés a la seva germandat.

És una de les contradiccions del personatge. En Bekman mai parla bé de ningú i encara menys d’un escriptor, però té una idolatria aferrissada pel gran D.

Pateixes tant com en Bekman, per escriure?

Els escriptors hem de creure que el que escrivim és de debò i això ens pot confondre. En Bekman va perdent el control i acaba força perjudicat. Fent aquesta novel·la m’ho he passat prou bé, però a vegades escriure em fa mandra. Hi ha dies que no sé com continuar, em rellegeixo i em pregunto com he arribat fins a aquell punt. Ocasionalment també pateixo.

Un dels elements distintius del llibre és el sentit de l’humor. D’on surt?

M’he criat amb llibres de Pere Calders, Sergi Pàmies i Quim Monzó. El meu humor també beu del cinema i de la meva pròpia família.

Com el descriuries?

Voldria que fos irònic, subtil i que tingués un punt de crueltat.