BarcelonaDues siluetes embolcallades en grans llençols blancs i coronades per dos barrets d'ala ampla avançaven aquest dimecres per l'escenari del Palau de la Música mentre recitaven: "Damunt de tu, només les flors". Sota la tela s'hi ocultaven Marta Torrella i Helena Ros, les dues ànimes de Tarta Relena, mentre al seu costat la pianista Marina Herlop donava forma a una proposta sonora singular feta de música electrònica, veus infantils i trencadisses. Així començava el 37è Festival Internacional de Poesia de Barcelona en una edició clarament marcada pels esdeveniments recents, sobretot per la guerra d'Ucraïna.

"Bilis negra / Mànigues impregnades / Desbotonant botons amb ulls sagnants / El fetge calcinat / Vocifera", recitava amb la veu tenyida de fúria el poeta ucraïnès-català Andrí Antonovski. Els seus versos, tallants i plens de consonants, feien aparèixer zombis, vampirs, Llucifer i Satanàs. "Avui dia que la guerra a Ucraïna arrasa vides, ciutats i cases per l’agressió de la Federació Russa, cal recordar també que el règim estalinista va deportar tot un poble, els tàrtars de Crimea. No ho oblidarem mai", ha dit Antonovski per acomiadar-se.

Un ball trist i una porta a l'abisme

"No puc de cap manera prevenir la catàstrofe", lamentava poc abans la romanesa Marta Petreu en un reguitzell de versos sobre pluges amb trons, dones castigades a dormir eternament, cares amagades per mocadors i neu com tinta negra. Jordi Pàmias –l'únic poeta català del recital– ha transportat els espectadors a un paisatge marcat per la memòria. "Era un ball trist, amb variades màscares, / un frívol simulacre", ha recitat Pàmias en un poema sobre els horrors del segle XX a Europa.

La moçambiquesa Hirondina Joshua ha invocat "una porta que durà a l'abisme, un abisme abissal" amb la dolçor i la sonoritat del portuguès. "Al fons del got, el cos té malsons", deia Joshua. Ángelo Néstore parlava de mans foradades i ha declamat un poema inspirat en la normalització de la violació de la Manada: "El niño que abre Porntube en una ventana de incógnito / y que ve a una mujer rodeada de cinco hombres, / y que no está / pensando en la muerte, / y que no ve en esa escena un entierro, / algún día me venderá el pan".

I la mort, omnipresent, s'ha fet explícita de la mà d'Alice Oswald, una de les grans clàssiques vivents de la poesia anglesa. Abelles, ocells d'aigua, llops i pràcticament totes les formes de la naturalesa han desfilat a través dels seus versos fins a arribar a la fi: "Quan te’n recordis recorda això / els cossos morts són el seu llinatge / que tampoc no val més que les fulles".