Novetat editorial
Barcelona

Joan Margarit tria un centenar dels seus millors poemes

'Sense el dolor no hauríem estimat' se centra en les dues últimes dècades creatives del poeta

Joan Margarit el dia que es va anunciar que guanyava el premi Cervantes de literatura, el novembre del 2019 / CÈLIA ATSET Zoom

"Aquest estiu d'alcohol gelat als ulls / sento la meva vida negra i groga / com la polpa d'un fruit que es va podrint / al voltant del pinyol de la memòria", escrivia Joan Margarit a Autoretrat amb mar, un dels 115 poemes que l'autor ha triat per a l'antologia Sense el dolor no hauríem estimat, que acaba de publicar Edicions Proa. El poema formava part de Càlcul d'estructures (2005), un dels llibres que va permetre que la poesia de Margarit fos llegida per un públic més nombrós que l'habitual.

El guanyador de l'últim premi Cervantes ha publicat aquesta tria de la seva obra gairebé al mateix temps que Poètica (Empúries), volum en què ha reunit totes les consideracions sobre poesia escrites al llarg de dècades de feina. El volum comença amb Bona sort i Mare Rússia, tots dos escrits a la dècada dels 80, i la selecció creix a mesura que s'acosta a la producció més recent.

"Sempre he anat desprenent-me del que he considerat mals poemes –escriu a l'epíleg del volum-. En l'obra que he titulat Tots els poemes, dels dotze llibres que vaig escriure i publicar des dels divuit anys fins gairebé els quaranta, només hi he mantingut l'equivalent a un llibre de poesia. Altres poemes d'entremig, al llarg dels anys també els he anat suprimint o modificant: el nombre de poemes esborrats i reescrits és el senyal d'una voluntat d'ordre". Margarit assegura que no vol "embrutar el món" amb el que més "el podria haver embrutat: els poemes". 

Una veu eixuta i contundent

Per això ha tingut la necessitat de tornar a endreçar l'obra i fer-ne una tria. "Potser el nostre és un país al qual li costa d'entendre la trajectòria d'un poeta que sap que té un projecte poètic seriós que juga a mort les seves cartes amb la poesia i la vida". La veu eixuta i contundent de Joan Margarit ressona amb força en bona part dels poemes antologats del mateix autor, entre els quals hi ha No era lluny ni difícil, Autopista, Loverman i Final de recital: "Enlluernat pels focus / miro l'obscuritat on sou vosaltres. / Els focus són aquesta il·lusió / de l'ombra on escolteu la claredat / de la meva ceguesa: tots portem / un auditori fosc dins de nosaltres / escoltant en silenci aquesta història / de la seducció sense esperança. / Estimar és ser distant. / L'amor és ser estranger, però vosaltres / sou l'hospitalitat d'aquest silenci / que m'ha escoltat sabent que dintre vostre / he deixat d'existir, que no hauré estat / més que l'ombra estimada d'algú altre".