BarcelonaQuan encara faltaven anys perquè la ficció s’encarés a la Segona Guerra Mundial sense èpica, Aurora Bertrana (1892-1974) va publicar Entre dos silencis (Club Editor, 1958). El relat va néixer després que l’escriptora catalana, amb una vida real i literària fascinant, participés com a voluntària en la missió d’ajut en la reconstrucció d’un poble francès, Étobon. Era el 1945, i en aquest llogarret de pagesos i camps llaurats només hi havia dones i nens, perquè tots els homes havien mort, la gran majoria afusellats pels nazis. Bertrana va conviure uns mesos amb les viudes i les mares que, com descriu l’autora, vestien de dol, parlaven en veu baixa i no reien mai. Les va escoltar. “En pensaments ho vivia amb emoció i horror, i a poc a poc, de manera insensible, allò anà apoderant-se de la meva ànima, incrustant-se en ella com un fet viscut de debò”, escriu.

Club Editor ja va reeditar aquesta novel·la de Bertrana el 2006, traduïda per l’escriptor i editor Joan Sales -Bertrana la va escriure originalment en castellà-, però ara la traducció l’ha fet la filla de Sales, la historiadora Núria Sales. I, per primera vegada, es publica conjuntament amb la segona part de la novel·la, Presoners de guerra, que descriu la vida al mateix poble després que Alemanya perdés la guerra. Els vencedors que oprimien passen a ser els vençuts. Al final del llibre l’editorial ha inclòs el dietari que va escriure Charles Perret, l’alcalde d’Étobon el 1944.

L’enuig de Bertrana

Fer-ne una nova traducció va ser pràcticament una decisió d’última hora de Club Editor, quan se’n preparava una reedició. “El llibre ja estava a punt d’anar a impremta -explica l’editora i neta de Sales Maria Bohigas-. La traducció de Sales era molt bona i era molt difícil qüestionar-la, però veient els canvis que havia fet vam decidir fer aquesta nova traducció”. Mai podrem saber si Bertrana va veure la traducció del fundador de Club Editor abans d’anar a impremta o si van conversar sobre els canvis que va fer l’editor i escriptor, no hi ha documentació que ho testimoniï. Però anys després Bertrana, a les seves memòries, va expressar la seva indignació: “La traducció no la vaig fer jo, sinó en Joan Sales. Es va permetre modificar una pila de coses, modificacions de les quals no em vaig assabentar fins molt temps després perquè no m’havien donat les galerades a repassar, i també perquè jo tinc el mal costum de no rellegir mai cap llibre meu un cop publicat”. El to de Bertrana és irat i descriu Sales com un “modificador impenitent de textos aliens”. No obstant això, en una carta que l’escriptora catalana adreça a Sales parla del “nostre” llibre. I subratlla “nostre”.

Alguns interrogants segurament no els podrem respondre mai, però el cert és que Sales i Bertrana van viure en pròpia pell la guerra. Sales ho va fer com a soldat, Bertrana va ser una intel·lectual exiliada que en va patir les conseqüències des de la rereguarda. “La guerra els va marcar moltíssim als dos -explica Georgina Solà, autora del postfaci del llibre i que ha investigat a fons el recorregut de la novel·la-. Sales és un gran mestre de les traduccions, és impossible que no hi posi de la seva part”.

L’impacte de la guerra, però, és tan gran que l’experiència a la Guerra Civil de l’autor d’ Incerta glòria es va acabar filtrant a la novel·la de Bertrana, que parla d’un altre conflicte, la Segona Guerra Mundial. “Hi havia incongruències, certes notes que haurien sonat dissonants per a un lector francès, perquè són guerres diferents”, diu Bohigas. Bertrana intenta l’equidistància, entendre i comprendre els homes i dones d’un i altre bàndol. Fa conviure a la mateixa casa la Marta, que ha perdut els germans i el pare, amb Alexis Greiz, l’últim oficial nazi del poble i, per tant, destinat a anar-se’n vençut.

La convivència amb l’enemic

Aquest tinent alemany, però, no és el diable amb uniforme. Bertrana assegura a la introducció de la seva novel·la que va conèixer aquest personatge a través del dietari d’un “vell pagès”, el pacifista Martí Rohe, que descriu Greiz com un “bon xicot i lleial”. La Marta s’hi sent atreta, però s’autoimposa odiar-lo i acaba casant-se amb l’únic supervivent del poble, a qui en el fons no tolera: “És un dels molts deures que farà que es resisteixi a viure allò que no estava previst”, diu Bohigas. Hi ha a la novel·la la brutalitat d’una violació i com els uns i els altres jutgen la víctima, que acabarà sent un símbol d’esperança. Sales també feia conviure les dones que havien perdut els seus homes amb els soldats de l’altre bàndol. “Sales va fer un gran esforç per escoltar la llengua de Bertrana, però la canvia, transforma el caràcter dels personatges, els paisatges -assegura Solà-. Canviant el to ens hem pogut apropar més a Bertrana”.

Els soldats que descriu l’autora d’Entre dos silencis són alemanys disciplinats, Sales els indisciplina, els fa més semblants als seus companys d’armes de l’exèrcit republicà: “El que més canvia Sales és l’exèrcit, la relació que tenen les dones amb l’exèrcit, atenua la seva brutalitat; en canvi, Bertrana no ho fa, sinó que mira tota la crueltat que irradia”, diu Bohigas. Sales incorpora, a la seva traducció d’Entre dos silencis, elements nous: fa parlar i renegar els soldats a la taverna, introdueix la rivalitat entre mascles per una dona...

Núria Sales, que va viure 50anys a França, ha fet una traducció en què la veu de Bertrana sona més nítida. L’escriptora catalana ho va veure tot a través dels ulls d’aquelles dones supervivents que lluitaven per tirar endavant les seves terres. No va ser gens fàcil per a Bertrana publicar aquella novel·la, però fer-ho era important per a ella: si aquell “vell pagès” li havia donat el seu diari era perquè el món sabés què havia passat a Étobon. L’autora de Paradisos oceànics (1930), El Marroc sensual i fanàtic (1936), Fracàs (1966) o La ciutat dels joves (1971) es va refugiar a Ginebra el 1938 i no va tornar a Barcelona fins al 1950. No va ser gens fàcil per a una dona com ella, de vida nòmada, cosmopolita i divorciada, viure en la Catalunya grisa del franquisme. “A mi ningú em diu res ni se’m molesta, però trobo totes les portes tancades. Publiquen novel·les mal escrites i sense solta, però cap editor vol les meves”, va escriure a Anna Murià. Entre dos silencis va ser rebutjada per l’editorial Planeta amb l’argument que el tema de la novel·la no estava de moda o estava caducat. Tanmateix Bertrana, que havia anat fins a Étobon quan ja havia fet els 53anys, sense perdre la curiositat per anar als llocs dels fets i fer-ne la crònica, va batallar molt fins a veure-la publicada: “El primer que s’ha de fer amb la vida és viure-la, i després, si de cas, escriure-la amb coneixement de causa”, va deixar escrit l’escriptora catalana. És el que ella va fer. I la seva mirada no passa de moda.