Per cada persona morta per un tauró, els humans assassinem uns dos milions d’esquals. La dada relativitza la relació entre les dues espècies, però no fa menys perillós l’oceà. Nedant entre taurons també es capbussa, en aquest cas a la City, per mirar d’entendre aquell hàbitat -“un sistema subtil de codis i costums”- i, d’alguna manera, humanitzar els seus habitants: banquers, reguladors, matemàtics, advocats i experts diversos.

Al llarg de dos anys i mig, Joris Luyendijk, periodista holandès de The Guardian, va acumular dues-centes entrevistes per mirar d’entendre i fer entendre als seus lectors un món tan decisiu com aliè. Reconvertit l’inicial blog periodístic en llibre, el relat analitza els orígens i conseqüències del crac del 2008 i s’estructura a partir d’una corba d’aprenentatge que facilita, successivament, la comprensió, el pànic, l’estupefacció, la ràbia i la preocupació.

Segons Luyendijk, la crisi no va ser fruit d’una conspiració generalitzada, però la seva gravetat va posar el món, tal com el coneixem, al caire de l’abisme. Tot plegat -inclòs l’histerisme amb què la mateixa City va reaccionar-, va traduir-se en una llarga llista de mesures que, per desgràcia, buscaven “combatre els símptomes en lloc de la causa”. I és que el problema no rau en les formes, sinó en el fons sobre el qual s’articulen els mercats. No serveixen de res les “milers de persones que tenen la feina de prevenir escàndols i cracs” si, paral·lelament, les elits d’aquests mateixos bancs es mouen en un ambient d’amoralitat i curtterminisme.

Un accelerador del capitalisme

No ha canviat res. Davant d’aquesta evidència, Luyendijk renega i, tot seguit, aventura una possible cura que ataqui el cor del problema: els incentius com a única norma i mesura. Enfront d’aquest accelerador del capitalisme sense ànima ni moral, es fa la defensa clàssica d’una regulació dels mercats que impedeixi, en primer lloc, la creació de monstruosos oligopolis -si és “massa gran per fer fallida és massa gran per existir”- i, en segon lloc, la no assumpció de responsabilitats.

Segurament, tant el diagnòstic com la prescripció són encertats, el problema és fer-los efectius. Aconseguir-ho demana una ciutadania formada per entendre les implicacions directes i quotidianes de l’economia globalitzada, i implicada per comprendre que només des de la política pot aspirar-se a trencar la creixent hegemonia dels mercats. No només cal la reforma, sinó que a més cal posar-la en marxa perquè, com li passa als taurons, si el mercat s’atura, s’ofega i es mor.