Hem viscut des de l'escola aquella divisió tan absurda i contranatural entre les ciències i les lletres, un tòpic d'expressió trivial emprat sistemàticament i que sembla tenir la intenció de voler separar l'inseparable: la ciència, l'art i les lletres; com si el pensament necessari pogués dissociar-se segons un interès particular. El somni de Lucreci, formidable assaig escrit per Martí Domínguez, esmicola aquesta estúpida divisió dogmàtica de manera sàvia i evident. Llibre molt ben escrit i clarivident, va guanyar l'últim premi Carles Rahola d'assaig, i és una autèntica meravella de la vida del pensar.

Domínguez ha escrit, com assenyala, una història de la llibertat del pensament agafant com a punt de partida i marc essencial Lucreci, el poeta-filòsof llatí que va deixar escrit un superb poema filosòfic i didàctic en sis cants: De rerum natura, aparentment inacabat, i que forma una brillant exposició literària dels conceptes religiosos, morals i físics tant dels epicuris (la doctrina moral hedonista) com de l'atomisme. Un poema que Domínguez mostra com la summa llavor germinativa que ens porta fins a l'evolucionisme i al fabulós desenvolupament de la genètica.

En aquesta fascinant i petita història de les idees i de la ciència natural en què podem esbrinar què som, Lucreci esdevé un autor profètic i fundacional, perquè en ell hi ha la llavor d'aquesta lluita consubstancial de l'home per la llibertat de pensament davant qualsevol dogmatisme religiós o sectari, una llibertat que reportarà la descoberta del món i de l'home a través de la ciència. Ciència, sí, però formalment exquisida. Una ciència poetitzada i literària. L'autor mostra els dos tipus d'home que produeix aquest corrent que viu sota l'empara d'inspeccionar la natura: Lucreci, l'home de pensament poètic; i Plini el Vell, l'ésser llibresc que amuntega dades i acumula informació. O sigui, la llum original i profunda davant el divulgador testamentari del passat. Tots dos essencialment diferents, però igualment necessaris. Una dualitat que es va repetint al llarg de la història. La distinció anirà aplegant noms brillantíssims que ens duran fins als últims descobriments de la genètica. Així, l'assaig ressegueix esplèndidament el camí encetat per Lucreci i, sobretot, després del seu redescobriment en la Renaixença, a través de la iconografia de Botticelli, les descobertes de Galileu, els textos de Vasari; passant per la Il·lustració amb Linné, Fontenelle, Bruno, Diderot, Voltaire, Rousseau, Bernardin de Saint-Pierre, Lamarck; i avançant fins als nostres dies a través de Charles Darwin, Malthus, Mendel, Crick, Watson, la sociobiologia...; sense oblidar en aquest camí el pas de poetes, pensadors i escriptors de la talla de Montaigne, Goethe, Tennyson, Panofsky, Calvino, Enzensberger, Steiner, Mosterín i Onfray.

Cal destacar l'espai que dedica a alguns personatges poc coneguts i que reivindica de manera admirable. Per exemple, Carl von Linné, el gran divulgador de la història natural, el legislador de la natura o el nou Adam, que és com l'anomenaven; o el superb comte de Buffon, autor dels 44 volums de la fabulosa Història natural, o l'avi del mateix Darwin, Erasmus, de qui ja sorgiren les primeres intuïcions sobre l'evolucionisme, però que fou sospitosament silenciat pel seu propi nét.

El somni de Lucreci té mèrits excepcionals més enllà de l'erudició evident: l'amenitat que traspua l'assaig mantenint un esplèndid nivell literari i d'escriptura, o la idea temàtica transversal que posa en relleu un mateix pla elevat entre el fons i la forma, o el constant clam contra la intolerància i els dogmatismes, inherent en tot l'assaig, o la importància del saber i el deure dels més llegits a divulgar la sapiència i transmetre-la, o els magnífics esbossos biogràfics, que ajuden a valorar i a donar sentit a les idees, o l'absurda desunió entre art, escriptura i ciència... El somni de Lucreci és una lliçó exemplar de lliurepensament i humanitat, un reconfortant viatge literari que ens mostra el trànsit fascinant i sinuós que va del misteri humà a la matèria.