BarcelonaConsiderat pel diari 'The Times' com un dels cinquanta escriptors britànics més influents des de l'any 1945 gràcies a novel·les com 'El buda de los suburbios' (1990), 'Intimidad' (1998) i els guions de pel·lícules com 'La meva preciosa bugaderia' (1985), Hanif Kureishi torna a estar d'actualitat gràcies a 'L'última paraula' (Anagrama). La seva última ficció és una novel·la sobre escriptors i sobre escriptura, centrada en dos personatges, el venerat i irascible Mamoon Azam i el seu jove biògraf, Harry Johnson, que se li instal·la a la gran casa on viu amb la dona per treure l'entrellat de les seves gestes literàries i per furgar en la seva vida, esquitxada de problemes amb les dones.

Menut i consirós, lluint anells amb caps d'animal –com si fossin trofeus impossibles de caça, tot i que assegura que són amulets contra els crítics literaris–, Kureishi respon a les preguntes amb seriositat. El seu discurs eixut, enriquit de tant en tant per un somriure puntual, contrasta amb les situacions hil·larants que recorren la seva última novel·la.

'L'última paraula' passa majoritàriament a la gran casa de Mamoon Azam, perduda en un paisatge rural idíl·lic anglès. "La pacífica Anglaterra, immune a la guerra, a la revolució, a la fam i a les convulsions ètniques i religioses" amaga un escriptor de renom, Mamoon Azam, d'orígens indis, que podria ser interpretat com una metàfora del creador madur anglès. Hi està d'acord?

Aquesta novel·la està pensada en termes d'estructura. Hi ha en Harry, un escriptor jove que s'instal·la a casa d'un altre autor, en Mamoon, un home ferotge, un pèl boig. El combat entre el jove i el vell se'm feia molt interessant. També hi ha la Liana, la dona d'Azam, i la xicota d'en Harry, la Julia. 'L'última paraula' és una novel·la sobre escriptura i sobre les converses que es donen entre aquests personatges. Gràcies a aquestes converses, els personatges evolucionen i canvien d'opinió. Quan vaig crear en Mamoon no pensava en cap altre autor ni tampoc pensava en metàfores. Era un plantejament que m'estimulava.

Tenim una trobada entre un gran monstre, en Mamoon, i algú que el burxa, en Harry.

Tenir personatges monstruosos és molt divertit. Escriure sobre gent bona no em sembla tan interessant. La bondat és de color blanc, diuen. Al llibre, en Mamoon i en Harry es tornen bojos l'un a l'altre, però enmig de tot això també es diuen coses que els són útils i es fan grans preguntes. Parlen de dones. De sexualitat. Sobre l'amor. Sobre escriptura. Sobre les possibilitats de fer carrera.

Encara que visqui en una gran casa, la seva posició econòmica és més delicada del que sembla. Mostrant això, volia desemmascarar que un autor no es guanya tan bé la vida com es podria pensar?

Sí. Els creadors –pintors, arquitectes, escriptors– també vivim en un món capitalista. Es pot fracassar o tenir èxit. Quan et dediques a escriure, no deixes de pensar en cap moment si podràs guanyar-te la vida amb el que fas, llevat que siguis J. K. Rowling o que t'hagis casat amb algú molt ric. Si no és el cas, et preocupa saber com pagaràs la hipoteca, com podràs pujar els fills. Tot el que escrius té a veure amb la situació econòmica que tens en aquell moment: en funció d'això, t'hauràs d'espavilar per publicar narracions en revistes, o hauràs de fer conferències, o escriure assajos. El que sigui.

I a vostè li passa tot i que, amb 31 anys, quan va signar el guió de 'La meva preciosa bugaderia', va aconseguir ser conegut a bona part del món.

La majoria d'escriptors no viuen dels seus llibres. Això passa arreu. Si escrius en una llengua més universal, és possible que d'entrada arribis a més lectors... No depens de les traduccions. Així i tot, la major part d'escriptors que conec fan feina de periodista, o donen classes, ja sigui en escoles d'escriptura creativa com en escoles de cinema. N'hi ha que també es dediquen a la prostitució [somriu]. Pots haver tingut un èxit, i això et soluciona la vida durant un parell d'anys. Trenta anys després no queda res.

La repercussió immediata del seu primer guió i d''El buda de los suburbios' va convertir-se en un problema per a vostè?

Va ser una gran recompensa. Jo escrivia des dels 14 o 15 anys, i vaig començar a guanyar alguns diners amb el que escrivia gràcies al teatre. La meva aspiració era convertir-me en un escriptor professional. Quan vaig fer 'La meva preciosa bugaderia' vaig guanyar força diners, i també amb 'El buda de los suburbios' (1990), i més endavant amb 'El libro negro' (1995) i 'Intimidad' (1998). Va ser un alleujament de collons [somriu]. No em vaig haver de dedicar a res més. Ni tan sols a fer de professor.

Ara sí que s'hi dedica.

M'agrada fer classes.

Així, vostè no pensa com un dels seus personatges, en Harry. Diu que ensenyar escriptura creativa és el pitjor que li pot passar a un escriptor.

No, no! [riu]. De cap manera. A mi no em molesta. M'agrada molt el contacte amb els alumnes. Jo no sóc en Harry. Ell és uns quants anys més jove que jo: en el seu context, és un fracàs; jo, en canvi, ja he tingut èxit, i amb l'experiència que he anat acumulant puc ser útil.

Abans deia que l'escriptor madur del seu llibre no té res a veure amb cap altre autor, però qui hagi llegit el premi Nobel V. S. Naipaul hi trobarà unes quantes semblances. La mala llet, per exemple, però també el propi recorregut literari i, sobretot, el biogràfic. Per exemple, la vida turbulenta de la primera dona de Mamoon Azam, la Peggy, les experiències sexuals extremes amb l'amant, la Marion, i el matrimoni tardà amb una dona més jove que ell, la Liana. En el cas de Naipaul, elles serien la Patricia, la Margaret i la Nadira. S'ho va prendre com un joc?

No, no m'interessava aquest aspecte lúdic de les comparacions. El que a mi em cridava l'atenció era l'escenari –Prospects House– i el que podia arribar a passar entre els personatges. M'encanten les novel·les que passen en cases rurals angleses: les d'Agatha Christie, les de P. G. Wodehouse. M'agraden els trens nocturns i les cases encantades. Tenir un personatge tancat en una casa, aïllat pel vent i la pluja: això és el que volia. Entenc que hi ha gent que pensaria en un autor determinat, però la meva voluntat no era copiar-li la vida. Pretenia trobar una bona història i explicar-la bé.

S'absté de pronunciar el nom de Naipaul. És com si fos Voldemort...

La major part de lectors no saben res de les anècdotes que ha mencionat anteriorment. És per això que no és un argument de pes per al llibre.

Creu que la feina d'escriure és autodestructiva?

Per què ho diu? Li han semblat autodestructius, en Harry i en Mamoon?

Sí.

Per què?

Mentre en Harry prepara el llibre, la seva vida canvia. I no va a millor, precisament.

Ell és autodestructiu, però només amb les dones. En això és una mica extrem, cosa que no és atípica, en un home jove.

Diguéssim que té un poder especial.

Té la capacitat de tornar boges a les dones, i elles el tornen boig a ell. Pot ser autodestructiu, però s'ho passa molt bé, encara que això li passi factura al final. En Mamoon, que és feliç amb la seva dona, ha passat per una etapa similar quan era jove: en té l'experiència i intenta donar alguna lliçó al seu futur biògraf.

La dona d'en Mamoon, la Liana, tampoc està gaire equilibrada. I rep de valent, al llibre.

Jo me l'estimo molt. Està sonada, ho reconec, però a mi m'encanten aquest tipus de dones, que poden ser autèntiques mosques colloneres. Al mateix temps, està plena d'energia i honesta, és carinyosa i sexi. Així i tot, no m'hi casaria.

Pocs dies després d'arribar a la casa d'en Mamoon, en Harry té la possibilitat d'intimar amb una de les criades, la Julia. Ella és un dels personatges més generosos de la novel·la.

La Julia s'estima en Harry. La seva relació comença com un intercanvi sexual. Ella sent devoció per en Harry, encara que ell aparegui i desaparegui, sobretot a partir de l'arribada de la seva nòvia, l'Alice. La Julia està eternament agraïda a en Harry per haver-la ficat en un cotxe i haver-li posat una cançó de "Little Richard" [somriu].

Com descriuria en Mamoon? Al llibre en destaca el sarcasme, l'escrupolositat i el sentiment de superioritat. En una de les converses, en Harry diu a la seva dona, força espantat: "Si llegissis els seus assajos, descobriries que ha menjat carn humana i tot!"

Sí, exacte [riu] A en Mamoon li encanta humiliar els altres. L'última cosa que voldria ser és una víctima. Tenint en compte que és d'origen indi, odiaria ser una víctima racial. Per això deixa anar frases racistes de tant en tant: per identificar-se amb la ment colonialista. Hi ha un punt d'ironia, en això, però també té a veure amb aquest orgull de l'autor, que té a veure amb el seu instint i amb la megalomania.

En Mamoon té "l'honor" d'haver estat expulsat d'una universitat americana per haver pronunciat una frase racista. En quin estat es troba el multiculturalisme, al Regne Unit? Aquest és un dels temes que recorre tota la seva obra, encara que en aquesta novel·la sigui secundari.

La societat multicultural és més justa ara, al Regne Unit, en qüestió de drets, però no pel que fa a la justícia social. Vivim en un món capitalista injust. L'origen ja no importa, només la posició econòmica. La societat britànica és més multicultural que fa un temps, quan els anglesos tenien un imperi i ser blanc implicava sentir-se superior a la resta. Ara ja no s'humilia als altres segons la seva raça, sinó pel lloc que ocupen en la societat.

Hi ha un diàleg divertit de la novel·la en què l'Alice compara la literatura amb la moda. En Mamoon respon que "el llenguatge, i de fe tot el que és real, ha de vibrar de sensualitat". Hi està d'acord?

M'agrada el cinema, la fotografia, l'art i la literatura. Totes les arts busquen la bellesa, trobar alguna cosa del teu voltant que pugui transmetre alguna estètica. Per a mi, l'impuls de l'artista està en contra de la destrucció i de la violència. L'art consisteix a omplir el món d'amor.

D'altra banda, al llibre també llegim que l'artista ha de treballar amb "la seva polla o el seu cony". I una mica més endavant: "Tot el que és bo ha de ser una mica pornogràfic o, si més no, pervers".

Ha de tenir una implicació total amb el que fa. I aquesta implicació ha de ser eròtica. L'art és eròtic, sexi, transgressor i brut. T'ha de posar contra les cordes.

Fer servir sentit de l'humor és una bona manera de ser transgressor?

M'encanta ser paradoxal i irònic, dir exactament el contrari del que un personatge pensa. Les bromes són subversives, però no revolucionàries. M'agrada ser divertit.

Vostè escriu sàtires o comèdies?

Comèdies. I en el cas de 'L'última paraula' he escrit una comèdia lleugera.

Lleugera?

Sí, massa lleugera i tot. No li sembla?

Depèn. Lleugera pel que fa a la trama o lleugera per la manera com s'expressen els personatges?

Pel que fa a la trama.

Llavors sí.

Jo havia volgut escriure una novel·la fosca, i al final no ha estat així.

Per a mi, el llibre comença bastant fosc, però a mesura que avança l'agressivitat va perdent força. És perquè sent clemència pels personatges, a diferència del que sovint fa Martin Amis.

Jo volia un final feliç. L'Amis no vol finals feliços?

A 'La información' (1995) explicava la destrucció de la carrera d'un escriptor d'èxit per part d'un crític literari miserable i fet pols.

Si jo m'hagués carregat en Mamoon i en Harry no hauria escrit una comèdia [somriu]. Un dels objectius que tenia era ser tendre. Jo m'estimo els personatges.

El veig més a prop de Wodehouse que d'Amis.

Això és un gran alleujament [riu]. Wodehouse m'agrada molt. Tot i així, volia ser una mica més fosc que Wodehouse. A les seves novel·les no hi ha ningú que pateixi, i en les meves sí. La seva imaginació és la d'un nen intel·ligent. En les obres de Shakespeare, el patiment es pot arribar a donar sense motiu.

Vostè continua patint, quan escriu?

Pateixo menys. Ara puc escriure amb més facilitat. Sóc menys ambiciós: els temes que tracto no han de ser tan importants com quan començava.

Quant de temps haurem d'esperar per llegir una altra novel·la seva? Entre 'Una cosa per explicar-vos' (2008) i 'L'última paraula' han passat sis anys.

No llegireu cap més novel·la meva. M'he jubilat amb 'L'última paraula'.

De debò?

Sí. S'ha acabat.

Abans d'acomiadar-me de vostè, volia recordar unes paraules d'en Mamoon, quan diu que Jean Rhys és l'única escriptora en llengua anglesa amb qui se n'aniria al llit. "Fora d'ella, només hi ha Brontës, Eliot, Woolf, Murdoch! Et pots imaginar un cunnilingus amb alguna d'aquestes?", L'hi han comentat gaire, aquesta frase, els crítics literaris anglesos?

Més endavant, en Mamoon se'n penedeix. No puc dir res sobre la repercussió de la novel·la al Regne Unit. En Mamoon odia George Orwell: per ell, és com bufetejar la reina. Jo, en canvi, admiro Orwell, no sóc com en Mamoon: tracto les dones molt pitjor [riu]. Sóc un monstre.

Me n'aniré abans no em mati.

Em matarà vostè abans.