Gràcies a Marcel Riera i a l’editorial Viena, per primera vegada podem llegir en català l’obra d’un clàssic contemporani nord-americà, Thomas Wolfe, El nen perdut, aparegut el 1937, un any abans de la mort prematura d’un autor egòlatra, excessiu, viatger, brillant, alcohòlic i prolix. Com molts dels seus textos, té un fort caràcter autobiogràfic. Wolfe era el petit de vuit germans d’una família de Carolina del Nord, de pare picapedrer de làpides funeràries i una mare a la qual avui qualificaríem d’emprenedora: el 1904 va muntar una casa d’hostes a Saint Louis en ocasió de l’Exposició Internacional. Al llibre, Wolfe explica el cas d’un nen que correspon fil per randa al seu germà Grover, amb la pell de color d’oliva i un desig al coll. Un nen singular, dolç, estranyament adult i lúcid: “Tranquil, amable, molt seriós i ben educat”.
Amb detallisme impressionista, Wolfe rememora alguns episodis de la curta vida de Grover. Per exemple quan, amb 11 anys, entra a la botiga del vell garrepa Crocker per comprar llaminadures. En lloc de pagar-li amb monedes, ho fa amb segells, cosa que posa nerviós Crocker. El botiguer, a més, li escatima el canvi -no li torna els segells de més que li ha donat- pensant que el nen, intimidat, no s’atrevirà a reclamar. Però en Grover es manté inflexible. L’escena reflecteix una gran tensió, com si el temps s’hagués aturat. De fet, el Temps és l’altre gran personatge.
A la segona part -el llibre en té quatre, amb quatre moments i quatre punts de vista diferents-, la veu és la de la mare, que confessa que no li agrada presumir dels fills: “Però sí que li diré això: tots tenien sentit comú i enteniment”. El seu preferit era, sens dubte, en Grover, a qui encara recorda amb el nas enganxat a la finestra del tren, mentre travessen Indiana en direcció a Saint Louis. Els altres fills tots excitats, i ell immòbil: “Tenia més seny, més criteri i més coneixement que qualsevol nen que hagi vist mai”.
Després ve el torn d’una germana, que ens conta quan el Grover es posa malalt a Saint Louis. I a la part final és el mateix Wolfe qui, ja gran, torna a la casa d’hostes. La casa on va morir Grover. Tot l’entorn ha canviat, i “tots els somnis, la força, la passió i les creences de la joventut són morts”. Però alhora tot roman: “I així, havent-ho trobat tot, vaig saber que tot s’havia perdut”.
