La Transició espanyola ha passat de ser considerada un procés modèlic a ser qüestionada tant per les seves suposades bondats com pel mateix relat fixat oficialment. El llibre de Marc Andreu, fruit de la seva tesi doctoral, se suma als treballs que combaten aquesta visió edulcorada i que, sobretot, reivindiquen un protagonisme coral enfront de la suposada èpica d’un vident minigrup dirigent.

Barris, veïns i democràcia és, a més, el resultat coherent de la trajectòria personal de l’autor i d’una visió determinada de la història contemporània catalana. El Marc Andreu historiador està empeltat pel compromís periodístic, personal i familiar amb els moviments socials i, especialment, veïnals. Darrer representant dels huertamaros -deixebles i companys del periodista Josep Maria Huertas Claveria-, el llibre malda per atorgar centralitat a la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) en la lluita antifranquista, en les demandes democràtiques i en la definició del model de ciutat.

La reivindicació és justa. La FAVB sorgeix de la convergència entre les burgeses associacions comercials -conegudes com a bombillaires, obsessionades a obtenir subvencions per a la il·luminació nadalenca- i els veïnats obrers i populars preocupats per les mancances dels seus barris. Dos elements ajudaran a llimar les diferències originals. D’una banda, la presència de determinades persones, bàsicament d’extracció catòlica, que actuaran com a frontissa entre els elements més conservadors, fins i tot propers al franquisme, i els militants d’esquerres més radicals. Sense rebaixar la rellevància del PSUC o Bandera Roja, Andreu s’esforça a mostrar més diversitat ideològica que l’atribuïda des d’un reduccionisme interessat. De l’altra, hi ha el paper cohesionador que juga, sense voler-ho, la mateixa dictadura. L’existència d’un enemic comú, arbitrari i injust -personificat en Rodolfo Martín Villa- permet la creació d’espais de coincidència i solidaritat.

Els anys d’esplendor i la crisi

Convertida en l’interlocutor veïnal amb el poder franquista, la FAVB desbordarà fins i tot aquest paper. En un procés similar al protagonitzat per Comissions Obreres en el seu àmbit, els representants veïnals vehicularan tant les qüestions estrictament de ciutat (Pla de la Ribera, Pla Comarcal...) com les més genèriques de l’oposició clandestina (manifestacions pro amnistia del febrer del 1976...). Aquesta representativitat creixent es veurà afavorida tant per la mateixa unitat i el prestigi com per les especials circumstàncies del tardofranquisme. Tot plegat, es traduirà en una força -potser sobredimensionada en el llibre, però- innegable: “El moviment ciutadà de Barcelona va obtenir notables concessions d’un poder polític autoritari però feble -per corrupte, ineficient i deslegitimat- i d’un capitalisme immobiliari, industrial i financer que, durant un període aproximat d’una dècada, va estar molt condicionat per la pressió social al carrer i per la por d’un incert futur polític democràtic”. Aquest punt àlgid de la dècada dels 70 coincidirà, però, també amb l’inici de la seva pròpia crisi.

La progressiva democratització, amb la consolidació d’institucions i partits democràtics, va forçar la redimensió del moviment veïnal. Amb duresa, Andreu responsabilitza en bona mesura l’alcalde Narcís Serra per haver apostat per un model de ciutat que arraconava la participació popular i els moviments socials. Com si el model Porcioles, després de la derrota momentània als 70, hagués sobreviscut fins a cristal·litzar a redós de l’impuls olímpic. Una tensió entre el veritable model Barcelona i la triomfant marca Barcelona, que, lluny d’haver-se decidit i segons l’autor, pot viure un nou assalt aquest maig.