Tothom s’haurà adonat que, d’ençà que existeixen els aparells neotècnics -parlar de noves “tecnologies” és absurd perquè, etimològicament, és com dir “noves ciències i sabers de la tècnica”, de tekhné i logos, en grec-, la gent conversa menys, val a dir, ens parlem menys els uns als altres, pràctica que sempre havia estat alhora un divertiment i una manera d’aprendre coses noves.
A França, en especial, el fenomen deu haver estat molt lamentat, perquè els francesos, juntament amb els anglesos, sempre havien estat un poble ric en conversació i en una amenitat confegida amb les paraules. Les dones, precisament, van començar a emancipar-se en els medis socials i polítics de França quan van fundar els seus famosos salons de conversation, al segle XVIII: hi ha llibres sencers que en parlen, com el de Benedetta Craveri, La cultura de la conversación (Siruela, 2007).
Sovint coneixem gent que xerra massa. Alexandre Dumas, per exemple, va ser convidat una vegada per la princesa Mathilde, cosina de Napoleó III, i un altre convidat, esborronat, va resumir la vetllada d’aquesta manera: “Des de les set de la tarda fins a les onze de la nit, Dumas no ha parat de parlar ni un sol moment, i, damunt, només ha parlat de si mateix”. Mala cosa per animar una conversació.
Un parisenc va preguntar-li a Villiers de l’Isle-Adam -l’autor dels famosos Contes cruels -: “Vostè que va conèixer Wagner íntimament, ¿era agradable en la conversació?” Villiers va respondre: “A vostè li sembla que és agradable la conversació de l’Etna?”
André Gide era poc parlador, i li molestaven les visites, en especial les inoportunes: la gent coneixia un gest subtil que feia amb un peu, que indicava que era millor anar-se’n com més aviat millor. I deia: “Cal tenir enginy ( esprit, en francès) per parlar bé, però n’hi ha prou amb la intel·ligència per escoltar com cal”. L’autor de Servitud humana, l’anglès Somerset Maugham, remarcava amb malícia: “Veient la gent actuar tan estúpidament, però parlar amb tant d’enginy, un es demana si no seria preferible, per a tot l’univers, que tothom parlés més, i actués menys”. I Vittorio de Sica, el director de cine, donava aquest consell: “¿Voleu que els homes us entenguin? Doncs parleu. ¿Voleu que les dones us entenguin? Doncs calleu”.
Paul Valéry, home de summa intel·ligència, comença el seu famós Monsieur Teste amb aquestes paraules: “L’estupidesa no és el meu fort”. Per això no es feia gairebé amb ningú.
