L’escriptor francès Albert Camus (1913-1960) ha gaudit des de fa molts anys d’un enorme crèdit a Catalunya, entre altres raons per les traduccions que l’antiga col·lecció Isard, de l’editorial Vergara, va començar a divulgar a partir de la mort prematura de l’autor, traduccions a càrrec d’homes de lletres tan prestigiosos com Joan Fuster i Bonaventura Vallespinosa. Camus va rebre el premi Nobel l’any 1957, set anys abans que Jean-Paul Sartre, cosa que degué acabar d’enemistar aquests dos escriptors francesos, que sempre s’associen per les diferències llurs en matèria de política i compromís de l’intel·lectual -no oblidem que Sartre va ser estalinista, i que Camus només va ser un autor lliure compromès amb causes nobles i concretes, com la independència d’Algèria-. A més a més, Camus era fill de mare menorquina -i potser per això es va definir políticament en la revolta d’Astúries i en la nostra Guerra Civil-, qüestió que acaba de fer-nos-el simpàtic. En aquesta devoció per la figura de Camus hi té un lloc, com sol passar, la seva mort en companyia del seu editor, Michel Gallimard, a l’edat de 44 anys, en un accident de cotxe.
Per això els seus partidaris trobaran molestosos aquests comentaris que he llegit, en diverses fonts, sobre la seva persona i la seva obra. Simone de Beauvoir, per exemple, que va ser companya de Sartre -jo els vaig veure una vegada en un restaurant de la Rue des Écoles, a París, sense adreçar-se una sola paraula durant un dinar prolongat-, va escriure a La force des choses que “Camus sempre tornava a un tema que el preocupava: caldria escriure un dia la veritat! Però el fet és que en ell hi havia un abisme més profund que en d’altres persones entre la seva vida i la seva obra”. Aneu a saber què sabia de la vida de Camus la bona Beauvoir. François Ponge, als Cahiers de l’Herne, va dir que la seva obra “era filosofia de periodista”, cosa que, al capdavall, tots hem d’agrair. Louis-Ferdinand Céline, que era fatxenda i cruel, a més de ser un enorme escriptor, el va despatxar amb aquestes paraules: “Camus...! No val res... Un moralista... sempre dient a la gent el que està bé i el que està malament, el que s’ha de fer i el no que no s’ha de fer... si ens hem de casar o romandre solters... És l’Església, qui s’encarrega d’això... Ell no val res de res!” (Entrevista amb Robert Stromberg, 1957.)
És curiós de veure com la dimensió moral dels homes va semblar que havia de desaparèixer de la filosofia justament al temps que es produïen, a tot el continent, els esdeveniments més punyents de la història contemporània.
