29/06/2022

La revolució educativa

2 min
Oded Galor

El 1798 l’economista Thomas Malthus va publicar la seva influent teoria, segons la qual quan en una societat augmenten els recursos creix la població, cosa que al seu torn provoca un descens del nivell de vida si l’espai on es desenvolupa és limitat. Aquesta ha estat, en efecte, la dinàmica de la humanitat durant mil·lennis. Només les guerres i els grans desastres naturals o de salut (pestes) permetien un reequilibri. Però a partir d’inicis del segle XIX, amb la Revolució Industrial, l’època malthusiana va arribar a la seva fi. Des d’aleshores la població mundial ha crescut exponencialment (tot i que ara el creixement s’està alentint) i, vist en conjunt, també ho ha fet la qualitat i l’esperança de vida. Què ha passat?

L’economista Oded Galor, pare de la teoria unificada del creixement, ho explica al llibre El viatge de la humanitat, publicat per Edicions 62 en traducció de Mireia Alegre i Clanxet. A l’estil de Yuval Noah Harari, Galor, també d’origen israelià, ha escrit un assaig narratiu carregat d’erudició, d’històries, de dades i d’esperança. Què ha passat, doncs, en els últims dos segles? La seva resposta és que hem entrat en l’edat del progrés tecnològic accelerat, de la màquina de vapor a trepitjar la Lluna, una època que ha fet necessaris treballadors instruïts i, per tant, una espectacular extensió de l’educació: el 1820 l’índex mundial d’alfabetització adulta era d’un 12%; avui se situa en el 86%. La importància del capital humà per aprofitar la revolució tecnològica va propiciar que, en comptes de la revolució comunista pronosticada per Marx, es produís una revolució educativa.

Als països industrialitzats ha baixat la natalitat, entre altres coses per la incorporació de la dona al món del treball i la reducció de la bretxa salarial. La renda per càpita ha anat augmentant i també l’esperança de vida. Entre el 1970 i el 2016 les taxes de fecunditat van reduir-se de mitjana a tot el món de 5 fills per mare a 2,4 fills. Entre el 1935 i el 2015 l’esperança de vida mundial va pujar dels 47 als 71 anys. El 1970 un 40% de la població mundial vivia per sota el llindar de pobresa; avui, al voltant d’un 10%. Tot aquest progrés no ha evitat, però, un creixement de les desigualtats fruit d’un accés dispar a la tecnologia, de raons culturals i institucionals sovint fruit de llastos històrics (en especial el colonialisme) i d’un impacte asimètric de la globalització.

En tot cas, segons l’autor, una de les claus de l’èxit rau en saber trobar l’equilibri entre diversitat i cohesió social: sense diversitat no hi ha creativitat (avenç tecnològic), sense cohesió no hi ha estabilitat. Les receptes de fons són reforçar l’educació, la cooperació i la igualtat de gènere, respectar les diferències i tenir una mentalitat orientada cap al futur. Per descomptat, Galor no és cec davant les migracions i les desigualtats dins les societats riques i a escala global, i també ens adverteix sobre l’alarmant degradació del medi ambient, que tanmateix creu que es pot frenar amb més innovació tecnològica i pel descens de la fecunditat (i, per tant, del consum de recursos naturals).

El seu missatge, en tot cas, ve a dir: que el viatge de la humanitat segueixi pel bon camí depèn de tots nosaltres. Encara.

stats