BarcelonaNo s’entén que una televisió pública com TV3, que ha aconseguit uns índexs d’audiència colossals en els darrers anys, hagi promocionat un programa tan execrable com el que s’anomena Una història de la literatura.

Una presentadora que no sembla que sàpiga res de literatura convida una persona coneguda de l’àmbit de les lletres i li fa una o dues preguntes completament ximples: a dos dels programes que s’han vist fins ara, un sobre Eugeni d’Ors i un altre sobre Caterina Albert, les preguntes no anaven gaire més enllà de saber si l’entrevistat havia o no llegit l’autor del dia. Un que sembla ser el guionista del programa, no solament fa palès que no sap res de literatura, sinó que se’n vanta: va dir, en la segona edició, no només que no havia llegit el llibre que era tema del programa (Solitud), sinó que no era "la primera persona que es posa davant d’unes càmeres per parlar d’una cosa que no coneix en propietat”. Llavors, ¿per què l’han contractat per ser guionista d’un programa de lletres? Aquest gloriejar-se de no saber res de res sobre la matèria del programa és tot un símptoma: sembla que cada vegada hi haurà més persones, a tots els mitjans de comunicació, que parlaran de coses de les quals no tenen ni la més mínima notícia.

Eugeni d'Ors, "feixista"

¿Com es pot despatxar la personalitat d’Eugeni d’Ors, un dels homes més informats en matèria literària i amb les antenes més despertes del país a començament del segle XX, amb el qualificatiu, reiterat, de “feixista”? ¿A tomb de què venia, aquell dia, parlar de la becada, animal que, pel que sabem, no ha escrit mai ni una línia, ni sembla que un dia ho arribi a fer? ¿I de “la baixa productivitat de patates al Caucas” (Godai Garcia) o del “clembuterol” citat per Empar Moliner?

¿A tomb de què venia, el dia dedicat a Victor Català, parlar d’un volcà amb un llac interior i un altre circumdant a Nicaragua? ¿Per què aquell mateix dia, Godai Garcia va incitar els espectadors, també literalment, a cremar-ho tot? Va dir: ”Un país que sàpiga cremar coses és un país feliç”. Doncs apa, tothom al bosc a cremar Catalunya i de passada les biblioteques públiques. I tots feliços.

Hem vist coses mesquines, rudimentàries i estultes a la televisió, però no havíem vist mai un programa que es diu dedicat a les lletres en què als convidats, pobres, se’ls converteix en ximples innocents, i en què els “conductors” no solament es jacten de no saber res de res, sinó que se’n senten orgullosos. Això no és humor; és idiotesa.