UN TAST DE CATALÀ

El ‘zasca’, el ‘flist-flast’ i el geni de la llengua

Les cròniques dels últims debats electorals i el seu ressò a Twitter han fet del tot inajornable per als diaris catalans, sobretot per als bilingües, trobar l’equivalent del mot castellà zasca. Com zas, imita el so d’un cop, però les xarxes socials l’han elevat a nom i ara sembla que vol dir: frase curta que, amb ironia o mala llet, deixa algú en evidència. Partint dels tuits s’ha fet un lloc a les tertúlies. No és al DRAE però hi serà.

“I això com ho diem?” El SOS l’emet el lingüista d’un diari que busca inspiració i consens en el gremi. “Jo algun cop n’he dit flasca. S’entén i sona bé. Però és un invent i, a més, en català ja vol dir fleuma ”. Recerques com aquesta fan evident que el marc social t’aboca a dir en català tot el que es diu en castellà, i no al revés, erosionant identitat.

T’hi aboca perquè no te’n pots escapar i, mal per mal, mires de compensar-ho amb una forma ben nostrada. El company corrector Xavi Grimau la descobreix arran de nas, a la contra de l’ARA: és el nom de secció de Francesc Canosa. “Què us sembla flist-flast?” Flist-flast, diu el DIEC, “és el soroll de dos cops que es venten l’un darrere l’altre”.

Els col·legues dels altres mitjans s’hi engresquen. Ho té tot: genuí, onomatopeic, bisil·làbic i divertit. “I com farem el plural?” “Jo el faria invariable”. “I com es pronuncia?” “En la parla relaxada, no cal ni que sonin les tes”. En un pim-pam (un equivalent de plis-plas que té l’aval de l’ús, de bons escriptors i d’algun diccionari) sembla que s’ha resolt.

Ara cal vehicular-ho. Com? Amb articles com aquest. N’hi ha prou? Sí si la proposta enganxa. Les paraules les recreen els poetes, és a dir, tothom qui en fa un ús inspirat, però les acaba fent triomfar aquest ésser mig mitològic que anomenem geni de la llengua. I alguna cosa em fa pensar que aquest cop ens fa costat.

Havent fet la troballa, descobrim que un tuit molt recent piula així: “Gran flist-flast del Gabriel Rufián al Girauta”. És la millor prova que el geni treballa: dos o més parlants, sense tenir contacte, donen alhora el nou sentit a la vella paraula.