“La xuleria gairebé sempre amaga dolor”

“La xuleria gairebé sempre amaga dolor” / CRISTINA CALDERER Zoom

Dave Gilmour, exguitarrista de Pink Floyd, ha anunciat que treu disc en solitari, Rattle that lock. Bona notícia, no?

Tot són alegries. Les alegries de l’incendi! [Riu.] Tenir tírria a Pink Floyd és com odiar Hermann Göring. Tothom sensible els odia. Al punk-rock, el lloc comú era odiar Pink Floyd. Jo no els he odiat musicalment, sinó perquè són la metàfora perfecta per explicar l’odi a la solemnitat. Odio Pink Floyd com odio tantes altres coses de la música i el cinema i la literatura: tots comparteixen una insuportable afectació i solemnitat. Creuen que tot el que diuen és profund i em treu de polleguera. Són l’oposat a tot el que m’agrada.

I el que t’agrada és...

L’autodefenestració, la guasa, mirar les coses des de sota -i no des de l’altivesa-, buscar ser entretingut, buscar la joia -i no intentar convertir-te en l’intel·lectual de la festa- i un llarguíssim i tediós etcètera. L’únic que es pot fer amb Pink Floyd és el que va fer Gilles Smith [periodista de The Times ]: va quedar amb uns quants amics per escoltar Dark side of the moon i un amic seu es va tirar un pet increïble. L’atmosfera reverencial va quedar destruïda per l’enorme flatulència del seu compi i, des de llavors, sempre que escolta Pink Floyd pensa en el pet. És com quan Dalí deia que quan es trobava amb algú important se l’imaginava amb un cagarro al cap.

Hi ha molta escatologia, en bona part dels articles de Chap chap.

L’escatologia em ve per via directa de la cultura oral santboiana, i hi ha una part d’herència catalana (aquesta l’assumeixo). El meu germà i la meva germana són molt més escatalògics que jo: qualsevol cosa que tingui a veure amb latrines i de moviment intestinal els produeix una hilaritat imparable. A més, dec ser molt infantil, perquè a Chap chap gairebé sempre hi ha alguna cosa inserida al cul d’algú altre. Un metge diria que encara visc en l’etapa de fixació anal [riu]. Això ve de Sant Boi. O potser també d’una vegada en què un amic meu es va fotre una llanterna al cul i va sortir d’un armari dient: “ Soy una moto, rum, rum ”. Encara no ho he superat.

En un dels articles vas a Queralbs poc després que Jordi Pujol confessés haver evadit diners. Hi critiques alguns tòpics associats amb certa catalanitat de tota la vida.

La feina ben feta i tota aquesta porqueria.

La superació...

No m’agrada que em menteixin ni, sobretot, que em sermonegin, que és una cosa que em ve d’haver estat en col·les catòlics. Tinc un rebuig instantani al discurs amb moralina. Quan el fa servir l’esquerra, m’entren nàusees i el trobo vomitiu. A l’esquerra hi ha molt de discurs de capellanet, amb molta correcció política, que em resulta molt tou, melindrós i poc viril. L’esquerra que admiro era dura, bèl·lica i recta. Encara que jo no sigui un tio recte, m’agrada la rectitud, la fermesa i tornar els cops amb cops.

Als articles de vegades apareixen la teva dona i els fills. També algun amic, però cap amiga. Per què?

No he tingut cap amiga, no sé ni què és. Per a mi és com Blade runner. No m’ha passat i tampoc a ningú que conegui. Els meus amics tenen vincles d’afinitat només amb homes. Per entendre els homes és important passar per sobre de les cuirasses i de la demostració de masculinitat. Com més xuleges, més cicatrius hi ha. La xuleria gairebé sempre amaga dolor. Ve d’un terror abjecte a alguna cosa. De remordiment. D’inadequació social. Això ho he vist des de fa anys en gent que mai confessaria els seus sentiments. No he vist mai cap amic plorant.

Ells tampoc t’han vist plorar?

Mai de la vida! He plorat en habitacions tancades i en lavabos fotent cops de puny a les parets, però mai ningú em veurà fent això. La part bona de la meva cultura era que no em convertiria en un cuc autocompassiu i victimista que explica les seves penes pel món. La dolenta era que et fa totalment incapaç per demostrar debilitat. Tota la meva generació és carn de psiquiatre i mai hi anirem perquè no n’imaginem la possibilitat.

¿Creus que l’humor que fas servir té a veure amb aquest dolor?

Completament. Presumir de certes coses de macho de vegades funcionava, però en general l’únic que creava era ridícul. L’humor és una manera de plantar cara a la pena, una forma d’autodefensa, l’única manera d’enfrontar-te al que vols explicar. D’altra banda, si llegeixes una mica d’història t’adones que el teu patiment s’ha de posar en context. Quan has sobreviscut a dues guerres et pots queixar, però en les nostres condicions no ho sé... Aquí ens roben i ens enganyen. Val: hi ha raons per començar a plantar guillotines per tot arreu. Però algunes de les nostres queixes sentimentals no són res més que white people’s problems, que diria Louis CK. Al llarg de la teva vida has conegut persones que s’han enfrontat amb problemes de vida o mort. De què t’has de queixar, tu? ¿Que un dia no vas poder trempar?