PERE ANTONI PONS

Si voleu saber com és Mallorca

Si voleu saber  com és Mallorca / ANTONIO GRAVANTE / GETTY IMAGES Zoom

D’entrada tot sembla indicar que estem a punt d’endinsar-nos en el territori inhòspit del gènere negre o criminal: el títol - Sícilia sense morts -, el punt de partida argumental -l’enviament d’una amenaçadora rata podrida al president del govern balear- i fins i tot els referents i projectes fallits del protagonista, Mateu Llodrà, que cita Chandler i temps enrere va fracassar en l’intent de fer una “novel·la sèrie noir ”. Aviat comprovem, però, que la nova novel·la de Guillem Frontera no és tan fàcilment etiquetable. Hi ha Chandler i Hammet, sí, i sobretot hi ha un argument armat de misteris, violències i dobles jocs que, lluny d’esgotar-se en ell mateix, serveix per explorar críticament tota una societat i l’escala de valors que la sustenta. Però el to desenganyat, el colorisme i la brutal humanitat amb què Frontera retrata la Mallorca contemporània, on “política i corrupció (succeïts i tribunals) s’han tornat indissociables”, remet també al Villalonga més viperí, el que va escriure aquell fresc palmesà, hilarant i corrosiu que es titula Mort de dama.

Que Sicília sense morts sigui contada per un narrador omniscient i no per una primera persona -o per una tercera focalitzada en el protagonista-, com és habitual en el gènere policíac, reforça la idea que el que importa és la mirada panoràmica sobre el bigarrat fresc social i l’inventari d’una fauna que, amb poques excepcions, és patètica, cínica, grotesca i/o patibulària. “Si vols saber com és Mallorca, llegeix Lampedusa”, recomana Llodrà al director del diari on col·labora. En realitat, la frase correcta seria: si vols saber com és Mallorca, llegeix Frontera.

L’escriptor mallorquí coneix a fons el món que retrata. Això li permet mostrar tots els plecs d’una realitat que és als antípodes del paradís de sol i platja que venen els operadors turístics, o de la postal baudelairiana feta de “luxe, bellesa, calma, ordre i voluptat” evocada en certs passatges. També li permet construir, sense traços gruixuts ni subratllats obvis -Frontera és un expert dels detalls subtils però punxeguts-, alguns caràcters habituals a l’illa durant els últims anys: l’empresari madrileny que fa negocis amb els mallorquins com qui els colonitza; el president Bergas que, igual que el Matas de la segona legislatura, vol fer amb les Balears el que Zaplana i companyia feren amb el País Valencià; l’atribolada tropa de llepaculs que, provincianament, adulen Bergas, no pel càrrec autonòmic que ocupa, sinó per les perspectives que un dia faci carrera a Madrid; l’horda de dirigents polítics i empresarials que tenen un sentit patrimonial del poder i enyoren l’època en què podien permetre’s tots els luxes perquè els facturaven a compte de les arques públiques…

Cobdícia, vanitat i arribisme

Frontera sap que per copsar la dimensió moral d’una novel·la n’hi ha prou de formular una pregunta: què regeix la vida dels personatges que la poblen? En el cas de Sicília sense morts hem de parlar de cobdícia, vanitat, figurera, arribisme… Fins i tot les ànimes més nobles -Llodrà o la periodista Liudmila Bokova- acaben embrutant-se les mans. El diagnòstic és nítid: si has de sobreviure en un pantà, el fang és tristament inevitable. La literatura, però, no és una qüestió de diagnòstics encertats. Tot aquest desplegament de lucidesa humana i sociopolítica tindria un interès limitat si Frontera no ho vehiculés a través d’una prosa rica, massissa i elegant, plena d’espines d’humor, mala llet i tendresa. O si no hi donés forma amb una estructura que proveeix de claredat pouant en la confusió i els equívocs. Podem dir que Sicília sense morts és una novel·la sobre Mallorca, però només si acceptem que Mallorca és el símbol de tot un país i de tota una època, més repugnants que cap rata podrida.