XENIA DYAKONOVA

El visionari Mikhaïl Lérmontov

L’any 1830, Mikhaïl Lérmontov (1814-1841) encara no era conegut com el gran poeta tràgic i vehement del romanticisme rus. Encara no havia escrit La mort del poeta, un poema que li va valer l’exili al Caucas perquè acusava, amb una rotunditat de pensament reforçada pel virtuosisme verbal, el govern de Nicolau I d’haver destrossat la vida d’Aleksandr Puixkin. Llavors només era un estudiant lleig i enamoradís, que compensava el seu malestar burlant-se de tothom amb virulència, un costum que no abandonaria mai, i fent versos que no valien gran cosa.

Per aquest motiu és encara més sorprenent que entre epigrames frívols i madrigals d’amor frustrat que contenien el germen de la seva futura lírica amorosa, rica en matisos íntims de l’esperança i el desengany, s’hi trobi Predicció, una peça de divuit versos que comença dient “Arribarà un any, / l’any negre de Rússia, / quan caurà la corona dels tsars...”, i parla, amb un atreviment naturalista, de la pudor dels cadàvers que ompliran el país, i d’un tirà que ocuparà el lloc del monarca i dominarà el poble sense pietat. Lérmontov va escriure a llapis als marges del manuscrit: “És un somni que tinc”. Onze anys més tard farà un altre poema profètic que es dirà precisament Somni, en què s’autoretrata com algú que jeu amb una bala al pit i somia una noia que, enmig d’una festa, el somia a ell, estirat a terra amb una ferida fumejant, com en un joc de miralls entelats pel misteri de la mort i un enyor sense esperança. Efectivament, Lérmontov va morir en un duel, ferit per Nikolai Martínov, un antic company de classe que l’havia desafiat a contracor: el poeta se n’havia mofat en públic, l’havia titllat de mico, i Martínov, de natural pacífic i sense cap desig de demostrar la seva valentia, es va veure obligat a defensar el seu honor. Si almenys no hagués estat davant les dames...

“No sóc cap Byron, sóc un altre”

Gràcies a l’editorial Alpha i el treball rigorós de Miquel Desclot i Arnau Barios, que han conservat el ritme i la fluïdesa dels originals, ara podem llegir una antologia d’un poeta d’una immensa imaginació arravatada i una personalitat tan forta i independent com la de Lord Byron, que el rus admirava i traduïa de meravella, i s’hi emmirallava tot sovint: “No, jo no sóc cap Byron, sóc un altre, / encara és secret el meu do. [...] / Començo abans, abans acabaré, / i sense acomplir gaire cosa; / dins meu, com dins l’oceà, una càrrega / de somnis romputs hi reposa”. Només Lérmontov pot dir “càrrega de somnis romputs”, traint la imatge clàssica de la lleugeresa incorpòria dels ideals: els seus són sòlids i tangibles, i tota la seva poesia és nervi pur, sense cap nebulosa. Fins i tot un poema dirigit a Déu té el vigor de la concreció i un sabor amarg de vida quotidiana, i alhora és un resum sarcàstic de tota una trajectòria: “Per tot et dono el meu agraïment, per tot: / per les passions que, d’amagat, m’han fet sofrir, / per l’amargor dels plors i el verí dels petons, / per odis dels rivals, calúmnies dels amics...”

Segons el testimoni del coronel Lujin, un assistent del tsar, en assabentar-se de la fi de Lérmontov, Nicolau I va dir: “Al gos violent, mort violenta”. La seva germana Maria, que havia anat a prendre el te a la seva estança, es va enrojolar i li va retreure severament aquestes paraules. Aleshores el tsar va sortir al saló, on l’esperava una colla de nobles que tot just havien tornat de la litúrgia dominical, i els va anunciar: “Senyors, aquell que podria haver substituït Puixkin per a nosaltres ha mort assassinat.”