Crítica
MARINA PORRAS

Les virtuts de l’humor anglès

'El llibre de la senyoreta buncle' D.E. stevenson Viena / Alba Trad. Marta Pera 384 pàg. / 25 €

Les virtuts  De l’humor anglès / GETTY Zoom

El llibre de la senyoreta Buncle, de Dorothy Emily Stevenson (1892-1973)pot semblar d’entrada poc més que una novel·la anglesa de segona fila (i ja voldrien totes les literatures tenir una segona fila com l’anglesa), però aquest llibre és molt més que una comedieta per passar l’estona. És una novel·la excel·lent i a més és entretinguda i recomanable per a tot tipus de lectors. És la prova que demostra que es pot fer bona literatura per a un públic molt ampli. Que sembla una obvietat però no ho és si ens fixem en la indústria editorial, que tendeix a dividir-se entre bestsellers poc literaris i les fílies minoritàries de l’editor de torn. Evidentment hi ha excepcions, i la col·lecció El Cercle de Viena n’és una. L’equilibri entre esperit comercial i qualitat permet que el Cercle guanyi lectors amb cada títol que publica i en mantingui molts altres de fidels i exigents.

Una sàtira sobre els veïns

Tornant a la novel·la, la nostra protagonista és la senyoreta Buncle, una soltera de quaranta anys que viu en un poblet escocès on el més interessant que passa és la festa infantil que una veïna organitza per Nadal. Els ciutadans de Silverstream viuen una vida agradable i monòtona fins que una novel·la entra a les seves rutines i causa un gran caos. Resulta que la senyoreta Buncle s’ha quedat sense diners i per guanyar-ne uns quants ha decidit que podria criar gallines o escriure un llibre, i d’entre les dues opcions s’ha quedat amb la del llibre perquè així almenys no se li embruta la casa. Però ella no té gens d’imaginació i l’única cosa sobre la qual pot escriure són els seus veïns.

I és que ells no ho saben però són carn de sàtira. En aquesta novel·la hi surten tots els clixés: les velles xafarderes, la senyoreta guapa soltera i malvada, un coronel retirat i enamoradís, un atractiu vicari aficionat al tenis, un erudit fracassat, un metge sensat, la vídua ressentida... Un catàleg immillorable per a una comèdia. Començant per la senyoreta Buncle, una dona insegura, que tothom pren per bleda i que els veïns no poden imaginar que és l’autora del llibre infame. Perquè la novel·la que els ridiculitza i que explica les seves intimitats ha sigut publicada amb un pseudònim, John Smith. Enfurismats, els veïns comencen un pla a la recerca i captura de l’odiós autor perquè, com afirma una afectada, “cal demostrar a Anglaterra que la llar continua sent un lloc sagrat i que no es pot violar amb total impunitat”. Així, seguirem les aventures dels veïns i de la senyoreta Buncle (i del seu afortunat editor, que es fa d’or) en una novel·la d’un fenomenal humor anglès que és un artefacte perfecte en què totes les històries s’entrellacen per acabar amb un final d’aquells tan rodonets i tan Jane Austen en el qual qui és bo acaba bé i qui és dolent acaba malament.

Quins límits té la ficció?

Però a més, i aquí és on podem diferenciar el passatemps del que és un bon llibre, aquesta novel·la que sembla tan simple permet moltes més lectures. Per exemple: arran de les reaccions dels veïns sobre el llibre, la senyoreta Buncle escriu una segona novel·la, i per tant ens trobem un llibre sobre un llibre dins d’un altre llibre -i una boníssima reflexió sobre la metaliteratura-. La novel·la també tracta la qüestió dels límits de la ficció: mentre escriu, Buncle barreja el poble inventat amb el real fins al punt que ella i el personatge que representa es confonen i no distingeix el seu jo literari de la seva identitat. És a dir, que El llibre de la senyoreta Buncle és alguna cosa més que una simpàtica sàtira: és bona literatura per al gran públic. Molt fàcil de dir però bastant més difícil de trobar.