El 1974 Pasolini parla davant la càmera, amb els cabells deixats a lloure i un rostre sec, consumit per la vida, sobre l'aculturació, sobre "aquella homologació que el feixisme no va ser capaç d'obtenir de cap manera, però que el poder de la civilització de consum, en canvi, aconsegueix sense dificultats, destruint les diverses realitats particulars". La frase, que es pot sentir aquests dies a l'exposició del CCCB, em va fer comprendre instantàniament per què cal llegir, ara més que mai, Animal de records de Vicent Andrés Estellés.

Tot i les evidents diferències entre els dos poetes, hi ha un tret que els agermana: tots dos es van interessar per la vida menuda i exasperadament marginal i van escriure en la mateixa època. Posar-los un al costat de l'altre evidencia un tret fonamental de la postguerra europea: cal parar l'orella per sentir les veus poètiques que han escrit des de la necessitat irreprimible de dir la petita veritat personal, no obligatòria per a ningú més, però sí nua i tan sincera com sigui possible. Avui, qualsevol existència ha de ser homologable, duta d'acord amb els patrons previsibles i estandarditzats. Ser tan precís, tan unívocament exacte com Estellés -o Martí i Pol- no és mai només mera descripció de les coses senzilles, sinó sempre una crida a evocar cada partícula d'aquest món per preservar la seva diversitat i fer així la realitat massa vasta per ser dominada mai ni per ningú.

L'estandardització afecta tots els àmbits de la vida i els poetes saben -Estellés i Pasolini van tenir l'orella especialment fina per aquest procés- que la llengua fàcilment es converteix en una d'aquelles barres de pa industrial que el fill del forner descriu amb amargura, totes iguals, sense sabor, sense molla, seques abans que arribi el vespre. Estellés es nega a funcionar amb cap mena de codi convertible. En els seus llibres, els gesmils fan una olor inconfusible i el pa es pasta amb el rent i es deixa a reposar a l' alcavor , lloc càlid i humit perquè cap cop d'aire no pugui alterar la fermentació.

A aquesta tossuda mirada individual cal afegir-hi la voluntat de funcionar sense vels de conveniència. En aquest univers no s'hi amaguen ni la por ni la inseguretat. La senzilla confessió d'un adulteri -l'amiga que el sedueix amb "jersei lleuger, fràgil"- és com un alè de l'antiguitat. Estellés ens regala l'actitud davant la vida en la qual les passions i els impulsos encara formen part de l'home sencer, connectat amb els cicles de la vida. El poeta parla de la vellesa i de la més tendra infància, del món fràgil de les dones i dels homes més durs.

La fidelitat i els alegres salts extramatrimonials conviuen sota el mateix sostre, la vida profana i la vida espiritual són literalment indestriables i el passat mai no arriba a ser passat perquè qui recorda que els cèntims havien sigut moneda d'ús quotidià sap que ràpid que canvien les regles. Desconstruir les pantalles d'optimisme és només possible si ens proposem anar molt a dins de l'existència particular i si admetem que "tot són conjectures: no sé res del cert". Avui fins i tot la diferència s'ha institucionalitzat i és fàcil creure que només un gai pot entendre un gai, una dona una altra dona, un jove a un jove i que només un vell decrèpit pot parlar de la mort. Però el llegat poètic és acumulatiu i posa en evidència aquesta banal convicció que vivim cada cop més allunyats: no és cert que existeixen compartiments estancs. La feina dels poetes és donar-nos eines per comprendre els llaços que ens uneixen i rebel·lar-nos contra l'anivellament.