HE LLEGIT NO SÉ ON

La vida té el sentit que tu li donis

La vida té el sentit que tu li donis / ARA Zoom

Després del primer acte, creixem amb el futur en contra

Cada història del món pot ser explicada en tres actes. La teva vida i la meva, també. I tan bon punt s’acaba el primer acte de qualsevol biografia, que sol coincidir amb l’expulsió de la infància i la pressió per esdevenir algú, comencem a viure amb el futur en contra i amb el propòsit de respondre aquesta pregunta: qui seré a l’hora de la mort?

Ho raona l’escriptor colombià Ricardo Silva en un article a la versió espanyola de la revista Granta. Segons ell, viure és un drama. Anem posant en escena la pròpia rutina fins que ens passa alguna cosa per culpa d’això que en diem fortuna o destí. Aleshores esclata el drama, la successió dramàtica cap al clímax. “El drama és una forma de posar en ordre una història -escriu Silva-, però sobretot és la millor manera de fingir que els fets tenen sentit, que la vida sempre va cap a algun lloc”.

Alfred Hitchcock va definir el drama com “la vida sense les parts avorrides”. El drama, doncs, és l’essència de la vida. La cursa contra el temps. I la urgència individual, teva i meva, d’omplir de sentit aquesta cursa abans de creuar la temuda meta. Recordo el que em va dir el poeta Joan Margarit: “El sentit de la vida no és un secret amagat no sé on com en una pel·lícula de l’Spielberg. La vida té el sentit que tu li donis”.

Curant les ferides de la mort a l’ombra d’unes ales esteses

Max Porter és editor de Granta Books i Portobello Books. I ha debutat com a escriptor amb El dol és aquella cosa amb ales, un relat híbrid en què el dol per la mort inesperada de la dona pren forma d’un ocell negre immens, un corb: el Corb. Una novel·la breu a tres veus -el pare, els nens, el Corb- sobre la vida i el dolor, amb un ocell imaginari que s’instal·la a casa disposat a cuidar els fills sense mare i el marit sense dona fins que ja no el necessitin. La traducció al català ha anat a càrrec de Víctor Obiols i la traducció castellana l’ha feta Milo J. Krmpotić. Totes dues s’han publicat a Rata Books, aquest nou “segell independent” [sic] que depèn del Grup Enciclopèdia Catalana i que busca llibres escrits des de la necessitat i la ràbia, sense concessions.

“Em vaig estirar, resignat, i hauria volgut que la meva dona no fos morta -llegim al principi del llibre-. Hauria volgut no estar ajagut i aterrit, abraçat per un ocell gegant al passadís de casa. Hauria volgut no obsessionar-me amb això, just quan vivia la tragèdia més gran de la meva vida”. Crec que va ser Charles Chaplin -amb les atribucions de frases cèlebres s’ha d’anar amb peus de plom- qui va dir que, vista de prop, la vida és una tragèdia, però vista de lluny sembla una comèdia.

Que ningú t’expliqui com s’ha de fer un dol ni com s’ha de llegir

A Max Porter no se li ha mort la dona, però va perdre el pare quan només tenia sis anys. D’aquella pèrdua neix aquest llibre. “Aquesta és una carta d’amor a la meva família, als vius i als morts -diu l’autor-. És una carta d’amor a la poesia, als contes infantils, a les faules, als mites, als assaigs i obres de teatre. A llegir de tot i lliurement, a reimaginar i reinventar allò que hem llegit”.

Porter s’ho diu a si mateix -i a nosaltres, de rebot- des de la coberta: “No deixis que ningú t’expliqui com s’ha de llegir. No deixis que ningú t’expliqui com s’ha de fer un dol”. El consell em fa volar fins al decàleg final de l’imprescindible assaig Com una novel·la (Empúries), de Daniel Pennac, que recull els “drets imprescriptibles del lector”: el dret a no llegir, el dret a saltar pàgines, el dret a no acabar el llibre, el dret a rellegir, el dret a llegir qualsevol cosa, el dret al bovarysme, el dret a llegir en qualsevol lloc, el dret a fullejar, el dret a llegir en veu alta i el dret a callar. Com jo ara.