De vegades, llegint memòries o papers autobiogràfics, em pregunto quins són els motius dels escriptors per publicar llibres d’aquesta mena. Potser per encàrrec editorial? Pel vici d’escriure? Per passar comptes amb un mateix i el món? Pel convenciment de la transcendència excepcional de la pròpia existència? Per l’afany d’anotar a peu de pàgina les claus de l’obra que un deixa per a la posteritat? En qualsevol cas, amb Slawomir Mrozek, aquestes figuracions no tenen fonament, perquè aquest llibre, titulat Baltasar. Una autobiografía, va ser concebut com un exercici terapèutic: “Me llamo Slawomir Mrozek, pero a causa de las circunstancias que se produjeron en mi vida hace quatro años mi nuevo apelativo será mucho más corto: Baltasar... El 15 de mayo de 2005 sufrí un ictus cerebral que dejó como secuela una afasia (pérdida parcial o total de la capacidad de utilizar el lenguaje)... Cuando recuperé el habla mi logopeda me propuso que, como parte de la terapia, escribiera un nuevo libro ”.

Si no recordo malament, Slawomir Mrozek va morir l’agost passat, a França, a l’edat de 83 anys: molts anys deambulant pel món, d’allunyament de Polònia i d’escriptura que al meu parer han anat convertint aquest meravellós dramaturg i escriptor en l’últim clàssic de la literatura polonesa. Diria que és l’últim gran representant literari d’un temps molt polititzat i convuls, un temps que va saber explicar amb un humor irònic, sovint finíssim; però també amb una convenient i deliciosa folga satírica. Ara bé, el contingut de Baltasar és tota una altra cosa, són un recull de notes autobiogràfiques molt ben triades que situen l’escriptor en el sentit del seu temps. No tenen pas l’aire de justificar conductes, sinó el d’explicar els avatars i l’arrossegament personal que comporta viure uns moments històrics que van sacsejar violentament Europa.

Baltasar no té la pretensió de ser una biografia exhaustiva, no s’hi narra la vida de Slawomir Mrozek en un ordre cronològic correcte ni de manera detallada, sinó que hi trobem l’aire d’una vida conversada que s’explica a si mateixa a través d’unes quantes imatges personals que romanen en la seva memòria, i que acaben capturant el sentit moral de tota una vida. De vegades és un simple esdeveniment privat, d’altres l’atmosfera d’una època: l’abans i la guerra, el comunisme... Tot és ple de sensacions! Més que l’escriptor reputat i talentós hi trobem l’home humil que passa a través del seu temps, com qualsevol altre, però que, per ventura personal i talent formidable, s’acaba convertint en un dels dramaturgs més populars del món. Hi veig més la història d’una vida qualsevol que no la brillantor d’una carrera literària. En la part primera ens parla de l’experiència de viure a Mèxic i del retorn a Polònia; són els records dels anys 90, successos relatats en el llibre Diari del retorn, que aquí encara no s’ha publicat. La segona part, en canvi, conta la seva vida des de la infància fins que abandona Polònia.

La veritat és que Slawomir Mrozek mai aprofundeix gaire en res, sinó que fa un recorregut vital més aviat extern, esquivant força les qüestions íntimes i personals. Una lleugeresa que potser sobresurt massa quan apareixen aspectes referents a les seves idees polítiques, la pròpia literatura o el comunisme. El fet és que la complexitat existencial d’una vida tan rica i agitada com la seva queda dissimulada sota la superfície, que és molt entretinguda, certament, però que ens deixa una mica in albis si volem extreure les claus literàries i personals d’una figura literària tan resplendent i original. Potser perquè el tema de fons de Baltasar és, senzillament, Polònia. Tanmateix, un llibre extraordinari.