HE LLEGIT NO SÉ ON

La vida és pura ‘facció’

Frédéric Beigbeder ha fet un llibre sobre J.D. Salinger i Oona O'Neill per on circulen Capote, Scott Fitzgerald, Hemingway i Chaplin

La vida  és pura ‘facció’ / FRANCESC MELCION Zoom

L’ingenu seductor que ens va convertir en adolescents eterns

El gener del 1983, la germana de la meva mare em va regalar una novel·la amb dedicatòria incorporada: “Aquesta és la història d’un noi nord-americà de disset anys que vol ser inconformista, tal com s’ha de ser als disset anys”. Jo en tenia catorze encara no, i admirava la meva tia com d’aquí a la galàxia més llunyana. Aquell llibre m’havia d’agradar per força. I, en efecte, me’l vaig fer meu. L’he rellegit almenys un parell de cops en la traducció d’Ernest Riera i Josep Maria Fonalleras publicada per Empúries, però vaig descobrir el clàssic de Salinger en la versió de Xavier Benguerel. L’ingenu seductor (es va titular així) va debutar en català el 1965 a Club Editor; l’edició que em van regalar d’adolescent és del 1982, porta el segell de Grijalbo i inclou un pròleg de Benguerel en què confessa que aquesta traducció havia estat una experiència “llarga, abrupta i feixuga” i que el seu amic Josep Ferrater Mora l’havia hagut d’ajudar a “desbrossar el camí més d’una vegada”.

El món es divideix entre els que ens vam enlluernar de jovenets amb El vigilant en el camp de sègol (ni que fos en una traducció condemnada a caducar aviat, com va ser el meu cas) i els que devien buscar-se referents més originals. Els del primer bloc ens sentim inevitablement atrets pel llibre Oona i Salinger, de Frédéric Beigbeder, que reconstrueix la interrompuda història d’amor entre Jerry Salinger i Oona O’Neill, filla del dramaturg Eugene O’Neill, premi Nobel de Literatura del 1936. L’han publicat Amsterdam en català i Anagrama en castellà.

L’atracció entre l’escriptor incipient i la filla del premi Nobel

Això era la Nova York del 1940. Tothom fumava a tot arreu. “La gent s’espatllava la salut més que ara -escriu Beigbeder-, perquè ningú no els retreia que eixamplaven el dèficit de la Seguretat Social, que encara no havia estat inventada”. Jerome David Salinger tenia vint-i-un anys i vivia a casa dels seus pares, a la cantonada de Park Avenue amb el carrer 91. Aquell noiet que encara no havia escrit el llibre sobre els noiets eterns queda fascinat per una noieta de quinze anys, filla del millor dramatug nord-americà de l’època. L’atracció mútua és immediata, l’inici de l’idil·li es fa esperar. Però les circumstàncies històriques compliquen la vida de la parella. Arriba la guerra i tot s’estronca. Salinger és reclutat per lluitar a Europa. Quan té divuit anys, Oona O’Neill es casa amb Charles Chaplin.

La visita avortada a la granja on vivia l’autor mític i misantrop

Frédéric Beigbeder ha tornat a escriure un llibre dels seus, un còctel de realitat, ficció i autoficció. Ell diu que és un llibre “de pura facció ”. Els personatges són reals, els fets i les dates són autèntics. Tot el que no es pot comprovar ni en temps del Google (que és molt, perquè Beigbeder grata en biografies força secretes) és fuit de la imaginació.

El 2007, Beigbeder pretenia rodar un documental sobre J.D. Salinger -que tenia 88 anys i feia dècades que s’amagava del món- a Cornish, Nou Hampshire. Va arribar fins a la granja al mig del bosc on vivia el seu escriptor preferit, però al darrer moment es va desinflar: va creure que no tenia dret a destorbar-lo. Es va quedar amb les ganes de preguntar a Salinger si havia tornat a veure l’Oona després de la guerra, si va ser ella qui va inspirar la novel·la que ens havia d’impedir (a Beigbeder, a mi i a tants d’altres) envellir per sempre. No va picar a la porta de Salinger però va anar al restaurant preferit de l’autor més misantrop del món: Lou’s, a Hanover, a tocar de la universitat de Dartmouth. I allà, el francès va trobar una foto d’Oona O’Neill. Una imatge deliciosa, d’anunci de pasta de dents. La resta és literatura. Pura facció.