La vida no és del tot inútil

dones que dormen valentí puig proa 494 pàg. / 18 €

La vida no és  del tot inútil / CRISTINA CALDERER Zoom

L’obra dietarística de Valentí Puig es va obrir amb Bosc endins (que recull els seus apunts entre 1970 i 1979) i Matèria obscura (escrit entre 1980 i 1984). L’escriptor que als vint-i-un anys enceta un quadern privat, si ja sospita que un dia ha de deixar inexorablement de ser privat, revela una profunda vocació literària. Però un quadern així és també una glossa de la vida real, i per això és important saber que Bosc endins està presidit por la mort del pare, i Matèria obscura per la de la mare.

Escriu Michel Houellebecq a Plataforma (2001): “ Mon père est mort il y a un an. Je ne crois pas à cette théorie selon laquelle on devient réellement adulte à la mort de ses parents. On ne devient jamais réellement adulte” (“El meu pare va morir fa un any. No em crec aquesta teoria segons la qual s’esdevé realment adult amb la mort dels pares. No s’esdevé mai realment adult”). Anys abans, Valentí Puig anotava al seu diari: “Tal vegada la literatura sigui l’única manera de poder dir que estem a favor de la realitat i a la vegada en contra”.

Dins aquests límits epistemològics, per dir-ho d’alguna manera, se situa l’activitat autobiogràfica de Valentí Puig. Mentre escriu les notes que formaran Dones que dormen -de 1986 a 1990- sospita que l’adolescència és, més que res, un estat mental. ¿Un individu que ha triat la insegura vida d’escriptor pot considerar-se irrevocablement madur? Hi ha, per entremig, el matrimoni, la política, el periodisme. Però el subjecte desconfia: “No exagerar la felicitat que no es té és, tal vegada, un símptoma adult”. Aquest projecte, però, necessita també calibrar determinades urgències annexes: trobar lectors i fer-se un caràcter. I després deixar que la vida ens tolere una divisa amable: “Escriure, llegir, viatjar una mica”.

Un gran devorador de llibres

Tot això culmina, als 40 anys, quan Puig és contractat pel diari Abc. Heus ací un símptoma incontestable d’adultesa: treballar per a la veterana capçalera monàrquica és anar a favor de la realitat, i no en contra. En endavant, amb la seguretat econòmica garantida, l’escriptor ja pot practicar una mica de felicitat, la que pot atresorar creient en un Déu totpoderós, mentre sent una dona que dorm al seu costat i se sap vigilat per un gos.

Aquesta domesticitat alegre la comparteixen els escriptors amb els gossos, i cap dels dos necessiten ser sacrificats si no tasten la sang.

Llegir Dones que dormen és un exercici plaent per detalls com ara els nombrosos judicis literaris que s’hi consignen. A diferència de molts dels seus col·legues, addictes a la gran impostura (tothom vol escriure, ningú vol llegir: així s’esfondren les civilitzacions), Puig és un devorador de llibres, i té un judici esmolat per a cada autor a qui fa referència. Després hi ha, també, la qüestió de la ubicació política, el desconcert d’un liberal autonomista sense partit, un home que se sent procliu a una visió antirevolucionària de la vida en un territori -l’Espanya de la dècada dels 80- on només hi ha dues menes de “conservadors”: els que agafen el trabuc amb la mà dreta i els que l’agafen amb l’esquerra.

Més enllà de tot això, al quadern es torna com qui s’acara a l’espill cada matí, amb la solitud en carn viva de l’escriptor: “Ara sóc aquí, a Alaró, casat amb M., escriptor freelance que escolta un puput i escriu amb un moix arran de la tebior de l’Amstrad i un ca als peus. Entremig, la política local, la mort de ma mare, el periodisme, els primers llibres. I molt temps perdut, però al capdavall, si t’ho proposes, la vida no és del tot inútil”.

I el certificat més obvi d’aquesta utilitat vital és precisament la felicitat del quadern ple.