ELS LLIBRES I LES COSES

La vida i la mort, segons Màrius Sampere

La vida i la mort, segons Màrius Sampere / PERE VIRGILI Zoom

Els amics Isabel, Marta i Àlex em regalen un paquet de llibres de poesia de La Breu Edicions, de la col·lecció Alabatre. Hi és l’editor Marc Romera, esclar, amb el seu novíssim Rock & Roll. També Francesc Garriga, Felip Costaglioli, Silvie Rothkovic... I Màrius Sampere, per qui em decanto, amb L’esfera insomne, guardonat a l’abril amb el premi Josep M. Llompart. L’ecosistema poètic de les lletres catalanes sempre ha sigut fràgil i meravellós, minúscul i infinit, amb tants poetes com lectors, amb un segle XX daurat i un XXI que segueix donant fruits saborosos. Els de La Breu fa anys que hi contribueixen i Màrius Sampere és un dels grans, algú, com diu Mireia Vidal-Conte al pròleg, que als 87 anys no necessita “aquella voluntat insistent de ser modern” ni que “els seus poemes parlin de revolucions”. De què parlen?

“Espereu, tot allò que no parla de mi no existeix”, ens adverteix d’entrada. Màrius Sampere juga a ser el poeta-déu-insignificant de paper d’un món caòtic on “tota aquesta gent, minúscula i premuda, / no és pas bona ni dolenta, són partícules, deliris / d’un temps granulós...” “I jo, al punt central / de tanta impossibilitat organitzada, / m’estimo a mort, i així és com la mort / s’enretira...” Sampere se situa a cavall entre la vida imperiosa i la mort permanent -“El meu temps s’ha exhaurit. Ja no visc, em perllongo”- com si levités, com un àngel observador, implacable. S’aferra a la vida -“Sí, és la vida / que sempre en vol més, encara més”- però alhora abraça la mort: “L’ésser se sosté / damunt el fet indemostrable d’haver mort / un milió de vegades i de no saber que els enterramorts / són els primers àngels d’arribar / i acabar la feina inconclusa...”

El seu insomni esfèric és aquesta vida cap a la mort, o aquesta mort en vida, aquest esdevenir absurd, aquest ésser pengim-penjam: “Potser la vida / és, encara, el turment de no arribar enlloc”. I tanmateix, ens hi fem bojament fins al punt de demanar “permís per no morir”. O, si no es pot, permís per tornar a viure. “Si algun dia tornem a l’insomni / d’una terra cruel, deixeu-nos-hi viure / una vida més. Que viure / sempre és un cop més, no parar de no parar / i fer-ne, del moviment, ànimes / repetides, i voler-ne més...”

Entre la raó i el misteri, Sampere tria l’absurd, “la veritat de la imperfecció”. “Ni un déu / ni un cul de got vindran / a il·luminar la fosca natural / de ser nosaltres, / els irresponsables, / els qui, posseint el no-res, ho tenim tot / i més, i molt més: la paraula”. La paraula per sobre de l’amor, que no és més que “la desesperació / dels instints dilatats de plaer”. “No tinc conviccions, tinc paraules” i “a vida o mort, bestialment, defenso el meu territori: el cul / i les mamelles de la meva dona. A canvi, exigeixo / que la mort es comporti amablement...”

I això és tot. No hi ha res més. Tan sols el jo de Màrius Sampere, i el nostre, en la semiobscuritat.