L’any 1992 Edward St. Aubyn va començar a publicar en anglès una sèrie de novel·les de les quals La madre és la culminació. Les tres primeres les va publicar també Literatura Random House amb el títol genèric d’ El padre. La madre, al seu torn, reuneix dues narracions: Leche materna i Por fin.

Els cinc volums tenen un mateix protagonista, Patrick Melrose, que és un alter ego gens dissimulat de l’autor. Les seues vivències, al si d’un família britànica de classe alta, són la base d’un cicle novel·lístic que ha merescut una unanimitat crítica certament impressionant. The Times, per exemple, va saludar el seu autor com “un dels millors escriptors de la seua generació”, mentre que Michael Chabon explicava que llegint-lo havia tingut “una de les més increïbles experiències lectores [...] en els últims deu anys”. Aquesta segona observació em sembla més pertinent que la primera. Al capdavall, Chabon s’hi retrata en tota la seua subjectivitat inapel·lable, mentre que The Times recorre a una crossa més o menys efectiva... que sol aplicar-se a un bon grapat d’escriptors de manera simultània.

Siga com siga, el que és obvi és que St. Aubyn et pot interessar més o menys, però els valors de la seua escriptura salten a la vista. El més evident -o almenys així m’ho sembla- és aquest persistent humor britànic que informa les seues pàgines, amb la seua factura inconfusible: “ Este año llevaban a Thomas a conocer a la abuela. La mujer no podría decirle gran cosa pero, claro, Thomas tampoco [és un nadó]. Quizá se cayeran bien ”. La sornegueria és un instrument impagable en un novel·lista que té aspiracions diguem-ne costumistes. No importa que el que s’hi narre siguen coses terribles: el lector agrairà que l’autor utilitze l’excipient de la ironia. Com el mateix St. Aubyn ha explicat en alguna entrevista, tot allò que et va passant en la vida s’entén millor intel·lectualment que emocionalment: “Hi ha, d’una banda, un oceà de banalitat, coses que la gent diu, i després una piscina profunda de coses que són genuïnament indescriptibles, on les paraules no poden arribar. Entre aquestes dues masses hi ha una estreta llengua d’arena: coses que són molt difícils de dir, però que val la pena dir-les. Aquí és on hi ha l’acció”.

A banda d’això, els relats de La madre (sobretot Leche materna ) tenen molt de la prolixitat biogràfica de Mi lucha, de Karl Ove Knausgård, per exemple (la gran sensació noruega de la literatura de ficció autobiogràfica, que L’Altra publicarà en català a partir del març). Mentre la dona s’ocupa dels dos petits, el Patrick s’entreté amb l’amant, Julia. Alhora, la mare del Patrick, Eleanor, llangueix entre amenaces de donar tota la seua herència a una secta new age ( Por fin transcorre íntegrament el dia del funeral de la mare). En realitat, Patrick Melrose és un addicte a la farmacologia i al ressentiment (o allò que li puga succeir als sentiments quan són passats pel sedàs d’un sarcasme lleugerament irònic). Flirteja amb la idea del suïcidi, fins i tot quan ja no porta a la butxaca un exemplar d’ El mite de Sísif. El lector recordarà el començament immortal d’aquest Assaig sobre l’absurd d’Albert Camus: “ Il n’y a qu’un problème philosophique vraiment sérieux : c’est le suicide. Juger que la vie vaut ou ne vaut pas la peine d’être vécue, c’est répondre à la question fondamentale de la philosophie ” [“Només hi ha un problema filosòfic veritablement seriós: el suïcidi. Jutjar si la vida val o no val la pena de ser viscuda és respondre a la qüestió fonamental de la filosofia”].

Edward St. Aubyn, amb La madre, respon positivament a aquest dilema: val la pena viure la vida però només si ho fem amb humor. Completament d’acord.