La vida en un grapat d’aforismes

Emblema del Modernisme i de la seua fascinadora propensió per a compaginar diferents activitats artístiques, Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861 - Aranjuez, 1931)és dels autors que millor exemplifiquen aquesta voluntat proteïforme. L’home que estrenava amb èxit els seus textos teatrals (entre els quals hi ha L’auca del senyor Esteve i L’hèroe ) i les pintures del qual assoleixen a hores d’ara preus superlatius aplegava també, als marges de la seua intensa trajectòria, petites anotacions aforístiques. Rusiñol les va publicar l’any 1927 amb el títol de Màximes i mals pensaments. Josep Pla va saber veure que “aquest llibre de màximes resumeix en realitat quaranta anys de la vida de Rusiñol” i va afegir: “És l’esquema del seu escepticisme”.

En realitat, tots els escriptors haurien d’actuar igual. Encara que s’hagen dedicat a fonamentar la seua obra amb novel·les de mil pàgines, haurien de ser capaços de resumir la seua visió de la vida i la seua aportació a la literatura en unes poques sentències. No per facilitar-li res al lector, sinó purament per posar-se a prova en el repte suprem de condensar i destil·lar, d’encabir un món al cap d’una agulla.

Enginy i profunditat

L’aforisme, en realitat, és la clau de volta de la prosa i de la literatura d’idees, un poc com l’haiku en la literatura japonesa o l’ària en l’òpera. Res no ensenya tant sobre l’aportació d’un autor com la seua capacitat per a sintetitzar un estat mental en un període breu. Rusiñol en surt benparat, en aquesta prova. Els seus aforismes tenen enginy i profunditat, la cara i la creu de la bondat del gènere. Fins i tot els temes que tracta i la manera de fer-ho l’emparenten amb la veta ubèrrima dels grans moralistes del passat, que són uns tipus que usaven perruques blanques, escrivien en francès i habitaven els convulsos segles XVII i XVIII: La Rochefoucauld, Pascal, La Bruyère, Chamfort, Joubert. Tots ells fustigaren la moral dels seus coetanis, la seua vanitat boja, la il·lusió del progrés, la feblesa del cor humà. Rusiñol ve a sumar-s’hi i, a més, força també el gust de la paradoxa, un altre dels estendards del gènere: “Els que cerquen la veritat mereixen el càstig de trobar-la”; “Les millors cartes d’amor són fetes pels que no estan enamorats”.

A aquesta ironia de doble tall Rusiñol hi afegeix algunes preocupacions pròpies, com ara una persistent misogínia: “L’home que s’enamora d’una dona que té més anys que ell és un arqueòleg”; “Perquè la dona es pogués defensar, la Mare Naturalesa, previsora en totes les coses, li ha posat ungles a la llengua”. També reflexiona sovint sobre qüestions estilístiques (“L’escriptor que cuida massa l’estil és que té poques coses a dir, i aquell que no el cuida gens més valdria que no les digués”) o s’ocupa de desemmascarar certes veritats establertes: “Si fos cert que viatjar ensenya, els revisors de bitllets serien els homes més savis”.

Deixa per al final, però, la sentència potser més demolidora, una autèntica càrrega de profunditat contra l’ofici d’aforista: “I, per fi, el que escriu un llibre de pensaments ha tingut un mal pensament d’escriure’ls, perquè tots aquests pensaments poden escriure’s a la inversa”. És curiosa aquesta al·lusió, perquè ja Umberto Eco hi va identificar un dels paranys més habituals dels creadors de frases apodíctiques. Eco va anomenar “aforismes canceritzables” aquelles sentències bipolaritzades que, capgirades, serven sospitosament un sentit. Joan Fuster, conscient del problema, va decidir treure’n profit així: “L’heterodòxia és sempre soledat. O viceversa: la soledat és, sempre, heterodòxia”. ¿Que és també la manera més elegant de resumir l’aportació de Rusiñol?

Més continguts de llegim