EL LLIBRE DE LA SETMANA

‘La vida és estranya’: una paràbola tardorenca

‘La vida és estranya’: una paràbola tardorenca Zoom

A partir dels seixanta anys, qui no es considera un fracassat és perquè és un imbècil. No importa que la vida t’haja somrigut especialment, ni que hages coronat un vuitmil o t’hages fet ric o sigues un artista d’èxit. Quan s’encara allò que eufemísticament s’anomena “l’última etapa de la vida” és quan realment un està en condicions d’adonar-se que tot és un poc inútil, en el fons.

Això ho sap bé el protagonista de La vida és estranya (Proa), Oleguer Regós, que també és l’ alter ego del seu autor, Valentí Puig. En la primera pàgina del text ens ve descrit amb extraordinària economia expressiva el balanç vital d’aquest home al llindar de la vellesa: viu entre Tossals (que és com dir ben endins de la quinta forca) i Barcelona, sense considerar-se realment d’enlloc; al Cafè de Plaça el consideren un fracassat -i encara més: un paranoic-. Per a reblar el clau, l’home voldria escriure unes memòries.

La pruïja memorialística té un sentit: quan un se sent l’última baula dels “llinatges nobles” (d’aquella gran època en què “la noblesa era, exactament, una forma superior de la llibertat”), és lògic que considere que l’única lleialtat que li queda és la de la memòria. Però els Regós, vet-ho ací, estan en decadència “des del segle XVII”, i no importa un passat gloriós ara amb els almogàvers, ara amb els carlins: el seu món s’identifica amb tot allò que, a la Recerca del temps perdut de Marcel Proust funciona com a epitafi.

Fugir del present

Per això, probablement, Regós no sap realment el que vol. Quan negligeix el somni de les memòries, imagina el projecte d’un volum sobre les lleis de la història. Qualsevol cosa és bona si et fa fugir del present, sobretot si les dones t’abandonen i la ciutat on vius comença a assemblar-se a un algoritme abstrús. El protagonista, en efecte, confessa que no ha tingut mai “caràcter” amb les dones, que és com dir que ha sentit fascinació per elles però també una imprecisa incomprensió. Al Cafè de Plaça de Tossals, mentrestant, el que es discuteix és si “de les dones, el que importa és que ens donen vida” o bé “el que ens importa de la vida és que ens doni dones”. I és que les màximes de l’amor són reversibles, com els aforismes més ingenus.

Precisament la literatura de Valentí Puig és acusadament conceptual, esquitxada de frases sapiencials. És un autor que ha arribat a una maduresa que consisteix a escriure sempre el mateix llibre, contemplar la vida amb l’elegant sensació d’un déjà-vu i no oblidar-se de deixar una ampolla de cava a la part de la nevera més pròxima al congelador.

La corrupció i el sistema

Amb aquesta filosofia es pot fer un llibre on Barcelona siga avaluada des del punt de vista del client d’un gran prostíbul, però amb la condició que quede clar que les putes són més humanes que els polítics, per exemple. Precisament un dels personatges més fascinants de La vida és estranya és un tal Befàs, un “Napoléo petit”, un patrici patriota finalment fora de la llei, que podria ser la barreja de Pujol, Millet o qui sap quin altre líder messiànic finalment caigut. Era un dels que es reconeixien en una màxima consuetudinària del calibre d’“una mica de corrupció greixa els mecanismes del sistema” i s’omplia d’orgull quan el fiscal el definia com “el pagador principal de la vida política catalana”. En un país on tothom aspira a cobrar, no hem d’oblidar mai la grata providencialitat de qui paga.

Amb tot això -i més coses- ha escrit Valentí Puig la seua última novel·la. Ell també, com Regós, és a la tardor de la vida, aquesta etapa en què s’han acabat els excessos però no la literalitat dels desitjos. Llavors ja s’ha comprès que tot és passat i que l’èxit és un miratge. Ja es pot fer, sense demanar perdó, bona literatura.