HE LLEGIT NO SÉ ON

Quan la vida ens empresona

Quan la vida ens empresona / WIKIPEDIA PERE TORDERA Zoom

Conquerir la llibertat de decidir què té sentit i què no

“Venereu el poder i us sentireu dèbils i espantats, i cada vegada necessitareu més poder sobre els altres per controlar la por”. Ho va dir l’escriptor nord-americà David Foster Wallace en el discurs adreçat a la promoció de Kenyon College que es graduava el 2005. L’educació humanística, els va explicar, et dóna llibertat per poder decidir conscientment què té sentit i què no, per evitar passar-te la vida adulta mort, per “arribar als trenta, potser fins i tot als cinquanta, sense tenir ganes de clavar-te un tret al cap”.

DFW no va arribar als cinquanta: es va penjar als 46 anys. En el pròleg de L’aigua és això (Periscopi), que recull aquell discurs als joves titulats, Vicenç Pagès escriu: “El mèrit d’Orfeu va ser baixar a l’infern i tornar-ne. El mèrit de DFW va ser baixar a l’infern de la depressió, sortir-ne de manera intermitent i retratar-lo en textos que es riuen de l’infern, d’ell mateix, de mi i de tu”.

La poeta no s’acostumava al dolor d’una realitat absurda

Patricia Heras també va decidir que ja n’hi havia prou. La justícia poètica no la ressuscitarà, però invocar-la ens salva de qui sap què. De nosaltres mateixos, fins i tot.

M’aboco al blog de la Patricia i m’ennuego amb aquests versos: “ Le he cortado el cuello a mi ilusión, / la colgué de un semáforo ciego / y vi cómo se desangraba incrédula, / borboteando nerviosa, / vi el dolor brillar muy cerca, / se fue apagando velado tras su mísero destino. I aquests altres: No me acostumbro al dolor, / ni al opresor rigor mortis de mi cadáver aún con vida. / Mi reino esta inerme y vencido, envenenado, / como todo mi ser / que se retuerce indefenso ante el cruel ataque / de una absurda realidad, / un sueño de humo, fatuo, / un ojo ciego, / un sufrimiento largo y lento, en vano.

En prosa, la poeta morta en vida escrivia: “El més dur són les entrevistes amb els diversos membres de la junta de tractament, fa mal escoltar que si no reconec el meu delicte no hi ha voluntat de reinserció, ni penediment, avui m’ha dit el psicòleg que això és propi d’un psicòpata. I què voleu que us digui... No sóc capaç de fer-me això a mi mateixa, no penso reconèixer una cosa que no he fet i continuo defensant la meva innocència fins al final”.

Als qui no se la creien, els etzibava: “Em fa pena que no sigueu capaços de reconèixer una injustícia així, que no sigueu capaços de veure que m’han destrossat la vida perquè el meu tall de cabells no s’ajustava a l’estàndard social del ramat. Es van passar pel cul la meva llicenciatura, els meus nou anys de cotització a la Seguretat Social, els meus pagaments religiosos a Hisenda, el meu irreprotxable esdevenir vital... i vosaltres, cabrons, us atreviu a donar-los la raó... L’únic que aconseguireu és enfortir-me més. Seguiré lluitant per la meva innocència i algun dia us la refregaré per la cara”.

I algun dia, potser, la por canviarà de bàndol d’una vegada.

Misteri revelat: el successor d’Herralde ja té nom

El mateix dijous que el Parlament demana per unanimitat que es reobri el cas 4-F, salta la notícia més esperada del món editorial. S’han acabat les travesses que amanien les sobretaules del gremi: ja sabem qui substituirà Jordi Herralde al capdavant d’Anagrama a partir del 2017. L’escollida és Sílvia Sesé, que s’incorporarà al segell aquest abril.

“Això meu és una autovoladura programada al ralentí”, em va dir fa uns mesos el fundador d’Anagrama, en aquell to tan seu. L’elecció de Sesé ha estat aplaudida de forma gairebé unànime. Dic gairebé pensant en els candidats finalment descartats. Sí, aspirants frustrats a succeir Herralde, és així i no cal que hi doneu més voltes: se us ha escapat una feina que era un regal.