PERE ANTONI PONS

La vida és tot allò que se’n va

James Salter (Nova York, 1925) té fama de ser un dels millors narradors nord-americans de la segona meitat del segle XX i, alhora, un dels més negligits. Ha rebut premis, l’han entrevistat a la Paris Review, i els seus contes i novel·les s’han traduït a molts idiomes, però no se l’ha considerat mai -oficialment, unànimement- un primera espasa. Tant se val. Després de trenta-quatre anys sense publicar cap novel·la, Salter va reaparèixer l’any passat amb Això és tot, que li va valer el reconeixement de la crítica: elogis al New York Times, perfils al Guardian i la New Yorker... Alguns dels comentaris es mostraven sorpresos pels vuitanta-set anys de l’autor i la seva capacitat per escriure una novel·la vigorosa i intensa -plena de sensualitat i d’escenes de sexe- en el sentit més jove de la paraula.

La novel·la segueix durant quaranta anys el personatge de Philip Bowman, un soldat de la marina que, després de combatre al Pacífic durant la II Guerra Mundial i d’estudiar a la Universitat de Harvard, es reinstal·la a Manhattan, on intenta trobar feina com a periodista i acaba treballant al món editorial: primer com a lector de manuscrits, després com a redactor i, a la fi, com a editor. Per bé que la novel·la inclou un retrat de la quotidianitat laboral de Bowman -la passió per la lectura, el tracte amb els escriptors, els viatges a Fires del Llibre, l’amistat competitiva amb els col·legues…-, Salter fixa la seva atenció sobretot en els aspectes sentimentals de la vida del protagonista. Bowman, una mena de Don Draper literari -menys esquinçat i enigmàtic, també menys glamurós i amb menys encant-, és un seductor en sèrie que, sense perdre mai el comport, va saltant de relació amorosa en relació amorosa, gairebé addicte a la sensació de plenitud que li sobrevé quan és desitjat per una dona i, alhora, immers en un mar de flirteigs, de jocs de seducció, de temptatives romàntiques i d’insinuacions que el condemnen a no trobar mai l’estabilitat ni a gaudir d’una satisfacció duradora.

Què dura, el desig?

La galeria de dones amb qui s’aparella Bowman al llarg de la novel·la n’inclou de totes les edats i condicions. Una de les més importants és la Vivian, la primera de qui s’enamora i l’única amb qui es casa, molt joves tots dos. El matrimoni dura mentre dura el desig -és a dir, poquet- i sobretot s’espatlla perquè els novells enamorats no tenen res en comú: la Vivian no entén els entusiasmes culturals d’en Bowman i en Bowman no se sent còmode amb la família, aristocràtica i en hores baixes, de la Vivian. Això permet a Salter d’explorar quina importància té, en una parella, compartir interessos, curiositats i ambicions. La caòtica successió d’històries sentimentals és usada per Salter també per reforçar la idea que la vida de Bowman -ben igual que la vida de tothom- és un enfilall d’experiències que s’escolen irreparablement sense gaire ordre ni intenció.

Això és tot està narrada des d’una veu omniscient que, si bé està focalitzada en Bowman, sovint se’n va, capriciosament, darrere de diversos personatges secundaris. El propòsit d’aquests meandres és enriquir argumentalment la novel·la, però en realitat fan que s’esfilagarsi. No és greu. La prosa de Salter, consistent, molt viva en els diàlegs i amb molta punteria en les descripcions, pot resistir uns quants descosits argumentals. A més, Salter sap molt bé què vol que senti el lector davant la peripècia de Bowman. Que el temps passa i les experiències s’acumulen i les persones se succeeixen. I que, a la fi, “això” -tant i alhora tan poc- “és tot”.