EL LLIBRE DE LA SETMANA
SIMONA SKRABEC

Els vicis fan riure, però també estremir

El llibre d’Oriol Ponsatí-Murlà arrenca amb un vers de Josep Carner: “Plou a totes les estacions de França”. Què es pot fer amb un vers com aquest? Escriure un drama com Plou a Barcelona de Pau Miró (estrenat el 2004) que ens confronta amb una ciutat mediterrània -alegre i divertida- castigada per una mullena enervant. Amb un títol com aquest, l’ambient inevitablement es tenyirà d’accents greus.

Què passa, però, si l’autor oblida el detall meteorològic i ens convida a entrar en un univers capaç de representar Totes les estacions de França? El títol avisa que el to feixuc ha quedat rebaixat i que la tristor s’ha dissipat. Els relats de Ponsatí-Murlà, entrellaçats frenèticament, no busquen la rialla fàcil, feta d’embolics i de casualitats. La trama està construïda amb l’ambició que la comèdia com a gènere permet: castigat ridendo mores, deien els antics. Tot rient, ens adonem dels vicis incrustats i veiem la banalitat omnipresent per assumir, finalment, que l’ordre establert no deu ser tan ferm com tendim a creure. Aquell que fa riure desperta d’entrada un sentiment agradable de superioritat, però alhora no podem evitar la identificació amb el pobre que és objecte de befa. La consciència que els rols sempre són bescanviables és inevitable. És per això que la comèdia ens recorda que tots, ben bé tots, som mortals.

Una maleta plena de lingots d’or

Ponsatí-Murlà ha aconseguit aplicar aquesta tradició potent a la seva “no novel·la”. És una estratègia de camuflatge perquè ningú no s’adoni que està tan increïblement a prop d’un altre gènere. No som al teatre, sinó davant d’un relat que trepitja el camí marcat per El capot de Nikolai Vassílievitx Gógol. El filó de la comèdia segueix també en la narrativa la regla bàsica -descrita per Henri Bergson- d’un únic objecte que uneix l’acció. La maleta amb els lingots d’or, abandonada una vegada i una altra en circumstàncies diverses, s’escapa de les mans tan bon punt algú creu en la seva possessió. I l’or roda així a través de l’obra, originant incidents cada cop més complicats, més importants, més imprevistos.

Els protagonistes són simplement viatgers casuals en un tren dels suburbis. Són personatges que representen un destí generalitzable, un ofici, un estil de vida, una manera de ser. Un industrial jueu colpit pel nazisme, un lladre pintoresc, un científic sense escrúpols, un matrimoni que regenta una parada del mercat i un pianista obsessiu, què poden tenir en comú? Tots són solitaris i incapaços de comunicar-se. Han convertit el desig extrem d’aïllament en una necessitat vital, en una condició de supervivència. Tots aquests usuaris de tren no volen compartir res amb ningú. És millor fins i tot renunciar al tresor dels lingots d’or que comprometre la condició de fugitiu, de foraster, d’algú que no es deixa sotmetre a cap regla.

La comèdia és l’art de desemmascarar. Totes les estacions de França manté el pols del principi a la fi, excepte en el capítol central, en què l’autor de sobte perd tot distanciament. En una escena amb l’estimada en un hotel de París confessa les seves intencions: fer un llibre incoherent, embullat, contradictori. Aquestes instruccions d’ús tan explícites desfan, malauradament, la façana de la ironia. Es produeix un grinyol que bé podria ser llegit com una sobtada irrupció de tendresa, fins i tot d’ingenuïtat, per la irreprimible necessitat de ser honest. O bé podem llegir l’elucubració sobre els propòsits de la pròpia escriptura com el signe que el còmic, tanmateix, no és del tot capaç de riure’s d’ell mateix.