ELS LLIBRES I LES COSES

Els viatges i l’oci segons Aldous Huxley

Uns anys abans d’ Un món feliç, la novel·la que li ha donat posteritat, el prolífic Aldous Huxley (1894-1963) havia publicat el 1925 un recull de textos breus sobre els viatges, l’oci i l’art, tres coses que li devien agradar força. En l’any del cinquantenari de la seva mort, l’editorial Adesiara recupera ara una traducció inèdita d’aquest text feta a l’inici del seu exili francès per l’incansable treballador de la cultura Rafael Tasis, que veia Huxley com a “representant autèntic de l’home contradictori del segle XX”. Dolors Udina s’ha fet càrrec de l’edició de Carretera enllà, que és una feliç doble reivindicació: de Huxley i de Tasis.

Li agradava viatjar, a Huxley? Diguem que no li agradaven els turistes: “En conjunt, són una tribu d’aspecte lúgubre. He vist cares molt més animades en un enterrament que a la plaça de Sant Marc”. Aquest és el prometedor inici del llibre. Format per textos breus, té alts i baixos, però és ple de perles fruit de la lúcida i heterodoxa mirada d’un observador que sap situar-se au-dessus de la mêlée.

Alguns exemples. En els turistes hi veu aprenents d’esnobs -com si d’alguna manera li volguessin usurpar el lloc-. Remarca l’absurditat del fet que com més lluny s’estigui de la Mediterrània més s’estimi la natura. Contra els que s’enlluernen amb la vida al camp, es mostra d’acord amb Balzac que els pagesos generalment són uns brètols. Es riu de l’obsessió exclusiva per la forma en l’art contemporani i celebra l’eclecticisme del gust modern: “La gana ve tot menjant. El que és bo no és suficient per satisfer la nostra apreciació famolenca; ens hem d’empassar també el que és dolent”. Al final del llibre, en la seva vocació per imaginar el futur, s’equivoca en una cosa i l’encerta en una altra. S’equivoca quan pronostica que la societat postindustrial estarà marcada pel lleure: “L’any 2000 la jornada de sis hores estarà en vigor a tot arreu, i els cent anys que segueixin probablement serà reduïda a cinc o potser a menys”. Buf! Però l’encerta quan dubta que això ens faci millors: “Quantes persones riques i ocioses viuen avui que es passin el temps contemplant les lleis de la naturalesa? No puc dir-ho; tot el que sé és que n’he trobat ben poques”. De la mà de Tolstoi, Huxley conclou que l’important no és que els treballadors tinguin més lleure, sinó que els ociosos treballin. ¿Cultura de l’esforç?