Un viatge al passat amb Eduardo Mendoza

Un viatge al passat amb Eduardo Mendoza / CÈLIA ATSET Zoom

Quan els crítics parlen de La verdad sobre el caso Savolta (1975), la primera novel·la d’Eduardo Mendoza, solen dir que va ser una obra que va revitalitzar o renovar o remodelar la novel·la espanyola. I si bé és cert que va tenir una gran acollida crítica i un èxit considerable, sempre he pensat que la gran aportació de Mendoza a les lletres hispanes fou El misterio de la cripta embrujada (1978), on va entroncar amb la millor tradició de la picaresca, el Cervantes més irònic i un humor on fins i tot hi havia notes de Julio Camba i Wenceslao Fernández Flórez. I a part de la seva prosa anacrònica, humorística i de vegades enfollida, hi apareixia la seva millor troballa: el boig de manicomi convertit en detectiu, aquest personatge anònim que se situa alhora per sobre i per sota dels successos, que a poc a poc desembulla les troques més complicades i parla de la societat des de la seva marginalitat irreductible. Pocs autors com Mendoza han explotat una vena “gamberra” tan radical i alhora tan lúcida.

Una prova que Mendoza també es va enamorar del seu personatge és que fins ara ja hagi protagonitzat quatres històries: El laberinto de las aceitunas, del 1982, i dues molt més modernes: La aventura del tocador de señoras (2001), El enredo de la bolsa o la vida (2012) i la que comentem ara, acabada de sortir del forn, on el nostre Detectiu Anònim, que ha vist com la seva perruqueria de la tercera entrega es convertia en un restaurant xinès on ell només fa de repartidor, a partir d’un petit incident comença a recordar un cas en què va estar embolicat 20 anys enrere, una falsa intriga que, com sol passar, n’amaga una altra de més tèrbola i complexa. Amb aquesta mínima excusa argumental s’encadenen episodis més o menys divertits, més o menys esbojarrats i a un ritme bastant frenètic. La galeria de personatges, que s’inclinen cap a l’absurd, pretén dibuixar un pont entre la Barcelona dels 80 i la d’ara. Naturalment, tot ve sustentat per un fonament polític, en la forma d’aquest “senat de plutòcrates” que és l’APALF, sigles que responen al crit d’“Andreu, porti’m a la fàbrica”, amb el qual els prohoms que el formaven es dirigien al xofer. No cal dir que la visió del món que ens dóna Mendoza és -com en tota novel·la negra digna de tal nom, i aquesta ho és- amarga i desencantada, i deixa per al final un dels seus monòlegs més nihilistes: “ La Humanidad avanza, pero hacia atrás. El hombre de Neanderthal debía de ser más juicioso. No más guapo, pero sí mejor”. I és que, al final, les noves generacions de senyors -i senyores- de les finances no seran millors que les d’abans, en tot cas més descregudes i egoistes.

Un humor que s’ha fet groller

Llegint les cròniques periodístiques de Mendoza, sovint he pensat que és un savi; no en el sentit de saber moltes coses, sinó en el de saber-ne poques, però essencials, una mena de Soló o Misó, algú que en una societat civilitzada seria consultat per moltes qüestions, i s’aprofitaria la seva sensatesa i sentit comú. Però en el món que ens dibuixa a la darrera novel·la, tant el personatge de Mendoza com el seu alter ego marginal s’han convertit en personatges desplaçats, fora de lloc. En els 37 anys que el separen d’ El misterio de la cripta embrujada, el seu humor s’ha tornat més groller, de traç gruixut, i sembla que hagi de recórrer a bromes més barroeres per entretenir els lectors: no diré que els menystingui, però el seu aggiornamento no ha afavorit a cap dels dos, que ara semblen nàufrags en una ciutat pol·lucionada i sense encant, on riure és cada cop més difícil i les paraules estan més gastades.