Svetlana Aleksiévitx, escriptora en llengua russa, nascuda el 1948 de mare ucraïnesa i pare bielorús, va trigar 35 anys a enllestir L’home roig. Les veus de la utopia, un cicle integrat per cinc llibres, l’últim dels quals, Temps de segona mà: la fi de l’home roig, es va publicar el 2013 a Moscou. Com diu l’autora, el títol és una metàfora que simbolitza la incapacitat dels habitants de l’antiga URSS de superar les seqüeles del passat soviètic i començar una vida nova.

“El temps de segona mà és el temps dels vells prejudicis, de les velles divisions entre la gent”, afirma Aleksiévitx en una entrevista, i el seu últim recull presenta una immensa varietat de testimonis que semblen escollits per confirmar aquesta visió i que expliquen, en primera persona i amb una sinceritat corprenedora, les seves vivències posteriors a la perestroika, que tot sovint es redueixen a un reguitzell de misèries i esperances frustrades.

La tirania de la igualtat

Aleksiévitx, caçadora insaciable de les històries dels altres, no parla gairebé mai d’ella mateixa, però quan els periodistes li demanen que comenti els seus llibres de tant en tant se li escapen curiosos detalls autobiogràfics que ajuden a entendre el concepte de “l’home roig” o “ Homo sovieticus ”. Per exemple, recorda una motxilla inusualment elegant que li van regalar quan feia primària en una escola de Kopatkiévitxi, un poble bielorús. La duia amb orgull fins que es va adonar que els companys la miraven malament. Aleshores ho va entendre: era una motxilla d’importació, i els altres nens només en els somnis podien tenir un objecte com aquell. Svetlana Aleksiévitx la va guardar en un armari i no la va tornar a treure mai, moguda no tant per un impuls solidari com per la por de desobeir la tirania de la igualtat, com qui fa un sacrifici a una irascible divinitat pagana.

Van passar molts anys, i Aleksiévitx va tenir una filla que actualment treballa en una escola: diu que allà, des del primer any, tots els nens són dividits en grups segons el valor aproximat de la roba que porten o el nivell de modernitat dels seus mòbils. Una nena que, avui dia, posseís una motxilla més chic que les altres ja no se sentiria amenaçada per una força sinistra sinó que es convertiria immediatament en la líder de la classe. Aleksiévitx és capaç d’observar aquests fets i deixar que revelin, en la seva semblança inquietant, la persistència fatídica dels “vells prejudicis”.

Els pares i els fills que protagonitzen Temps de segona mà comparen constantment els indicis i els símptomes de les seves èpoques respectives. Una noia explica que la seva mare, separada des de feia anys, li va presentar un pretendent seu dient-li que a aquell senyor també li agradava Joseph Brodsky. La noia sap que per a la mare el nom d’aquest poeta era una mena de contrasenya, una forma d’assegurar-se que l’home que la festejava era “dels nostres”. La filla, però, desconfia dels amors nodrits per la poesia i no sap ben bé què vol dir “ser dels nostres”: no se sent part de cap comunitat, ni soviètica ni antisoviètica, i la seva batalla cruel i solitària per una vida digna amb prou feines li deixa temps per llegir.

Un futur que encara no ha arribat

Si la generació dels pares, confiant en un futur millor, acceptava resignadament la pobresa i les humiliacions de cada dia, la dels fills es nega a suportar-les, però tot sovint fracassa igualment, perquè aquell futur que somiaven els pares encara no ha arribat. Tant el passat com el present dels russos està marcat per l’alcoholisme, la delinqüència i els sous baixos. Tant abans com ara és fàcil topar amb un tipus d’anunci citat per una de les veus entrevistades per Svetlana Aleksiévitx: “Es busca senyora de neteja amb estudis superiors”. És còmic, sí, però no és cap broma. Una jove parla de la seva mare, llicenciada en física, que es va veure obligada a aprofitar una oferta així, i sembla que alhora vulgui dir: “I jo, què? Que potser he fet la carrera per acabar com ella?” Temps de segona mà no dóna cap resposta definitiva, però fa que la pregunta ressoni arreu del món.