UN TAST DE CATALÀ

El vesper dels diacrítics: matisacions substancials

Subscric l’esperit de la reforma, discrepo una mica de la seva lletra i lamento molt la seva inoportunitat

El 17 de novembre s’hauria de ratificar la reforma. / MARC ROVIRA Zoom

Dissabte vaig publicar un article sobre la reforma ortogràfica de l’IEC sota la pressió de la urgència mediàtica i el rebombori social. Amb més calma, matiso substancialment part del que hi deia. Subscric l’esperit de la reforma -fer més clara i racional l’ortografia i eliminar-ne complexitats innecessàries-, discrepo una mica de la seva lletra i lamento molt la seva inoportunitat.

El gran repte pendent de la normativa no era aquest: és la reforma gramatical que serà al carrer d’aquí un mes amb la GIEC. Calia poder-s’hi concentrar, amb tones de pedagogia, per vèncer la resistència social que inevitablement suscitarà. L’últim que calia era que poc abans es fes pública una reforma ortogràfica molt més prescindible que sabíem que provocaria (hi havia el precedent dels canvis en el guionet) un rebuig i un desconcert massius. Ara el perill és que aquest desconcert es barregi i alimenti el que crearà la GIEC.

L’ortografia no és mai un obstacle insuperable: tothom pot memoritzar com s’escriu una paraula. Per contra, la gramàtica -i més concretament la sintaxi- pot arribar a ser massa difícil fins i tot per a qui hi posa ganes i voluntat. Són les famoses qüestions controvertides de sintaxi -tan treballades per Joan Solà- i no pas l’ortografia les que impedeixen a molts catalans ser autònoms lingüísticament. I reformar-les és un repte massa complex i urgent perquè sigui estratègicament raonable obrir alhora un altre front i lliurar una altra batalla que desgasta molt, és més secundària i es pot ajornar. I em refereixo -els altres canvis ortogràfics són menors i susciten poc rebuig- a la reducció dràstica de diacrítics.

Igual que Solà, crec que convé eliminar diacrítics, però crec que no era el millor moment de fer-ho i calia més reflexió i consulta activa amb els professionals de la llengua -n’hi ha hagut però en cal més- abans d’anunciar-ho gairebé com a dat i beneït. En tot plegat, no hem d’oblidar mai que el català es mou en un marc social tan peculiar que es confon un diacrític amb un tros irrenunciable de la pròpia identitat.