ELS LLIBRES I LES COSES

Quan la veritat treu el seu amor propi

Quan la veritat treu el seu amor propi / GETTY Zoom

Els bons lectors de premsa saben que, sovint, troben més veritat, més realitat, a les pàgines literàries d’un diari que no pròpiament a les notícies del que hem convingut a dir-ne actualitat. El periodisme no deixa de ser una mena de realitat ficcionada, de tan parcial. La literatura és una altra mena de veritat: inventada, poètica, fonda. “Tanmateix ve un dia en què la veritat treu l’amor propi. La veritat no resisteix la humiliació de romandre oculta com la molsa que creix davall les pedres”. Ho escriu Antoni Vidal Ferrando en un dels dotze contes del recull Els miralls negres (Meteora), publicat fa mig any i on l’autor de Santanyí retorna a la seva Almandaia imaginària, un petit univers que no permetria fer titulars de diari -en realitat no existeix, esclar- però sí fer justícia a vergonyosos oblits relatant misèries de la condició humana en la Mallorca tacada de sang i revenja de la guerra i la postguerra.

Enmig de violències gratuïtes i tempestes interiors, d’homes que han perdut la pietat i la vergonya, de dones amb marits estimats que són amants mediocres, d’enyorances íntimes i desmemòries col·lectives, i de tantes il·lusions perdudes, una constatació tan sòlida com una realitat inventada: “Més poderós que la imaginació, que les ones de la mar, que qualsevol rei de la terra és l’instint de ser feliços”.

És aquest instint el que fa girar les històries belles i tristes d’Antoni Vidal Ferrando. Veritat i felicitat, vet aquí la perillosa parella que habita els racons d’aquest laberint de miralls foscos del segle XX mallorquí. I enmig dels grans afanys i desenganys, el record de la vida petita treu el cap amb elegància, nostàlgia i senzillesa. Com quan a l’abatut Domènec Gilet li retorna el perfum de la Núria, a qui li agradava “el gelat de menta, els àlbums de fotos, els músics ambulants, el cinema mut, collir móres silvestres, despertar-se d’hora amb els ocells, caminar descalça dins l’arena, perfumar els adreços dels calaixos amb sabó de fruites”. O com el psiquiatre que anima el seu pacient: “Vos aixecau, cada matí, vora una dona que, en passar pel carrer, deixa l’aire més pur i perfumat. Llavors, obriu la finestra i el primer que veis és una llenca de mar dins l’horitzó”. I el pacient, esclar, s’ho agafa amb irònica resignació: “Jo crec que el psiquiatre està enamorat de la meva dona”.