ELS LLIBRES I LES COSES

Quan els tsars no es deien Vladímir Putin

Quan els tsars no es deien Vladímir Putin / ADESIARA Zoom

Quan Pau I (Pàvel Petróvitx) va accedir al tron de Rússia el 1796, Lluís XVI i Maria Antonieta, als quals havia conegut a París uns anys abans, ja havien estat decapitats. Però això no va pertorbar gaire el nou tsar, que va exercir el poder de forma absoluta i arbitrària, per no dir directament estrafolària i, esclar, sempre cruel. La novel·la breu El sots- tinent Susdit (Ed. Adesiara), de Iuri Tiniànov, porta fins a l’absurd l’atmosfera decadent d’aquell regnat. La ridiculització del poder omnipotent i del militarisme burocràtic el situen en la línia de dos contemporanis txecs, Jaroslav Hasek, amb el seu hilarant bon soldat Svejk, i naturalment Kafka i la denúncia del poder laberíntic.

El llibre, deliciós, ens arriba de la mà de Jordi Creus, que en firma la traducció i la introducció. El dit sotstinent Susdit és un personatge que neix d’un error cal·ligràfic i que, tanmateix, acaba tenint una vida militar plena i triomfal. Fins i tot deixa descendència. Com que la còlera del tsar és temible, les ordres, per irracionals que siguin, s’han de complir. I com que les veritats en un paper oficial són sempre veritats, encara que la realitat vagi per una altra banda, doncs ja hi som. “Si a l’alba de la humanitat les coses existien i els primers homes amb llenguatge els donaven nom, al cap de segles de cultura, amb l’exacerbació del llenguatge per la via de la creativitat, s’ha pogut invertir la situació: ara les paraules poden crear coses, persones, existències no existents”, escriu Creus.

Tiniànov va escriure el conjunt de la seva obra després de la Revolució Russa. El 1919 havia entrat a treballar com a traductor i intèrpret de francès al Komintern i a partir del 1921 va donar classes a l’Institut Estatal d’Història de les Arts. Quan ja s’havia fet un nom com a estudiós i escriptor, el 1930 va publicar El sostinent Susdit. Tot just començava la barbàrie estalinista (i la nazi, esclar), que acabaria, per exemple, amb la vida del seu amic i poeta Óssip Mandelstam, mort al gulag el 1938. ¿Ho intuïa, tot el que estava venint, Tiniànov? ¿O era un ingenu?

El cas és que aquesta novel·la breu, que va ser portada al cinema ( El tinent Kigé, 1933-34), malgrat estar situada en l’època dels tsars conté una forta crítica al poder absolut i burocràtic, un poder del qual Rússia encara no s’ha desempallegat. ¿Sobre quantes mentides de paper se sustenta Putin?