21/03/2015

Per si trobava alguna clau oculta entre les formes

2 min
Per si trobava alguna clau oculta entre les formes

La gran poesia exigeix sempre més d’una lectura, i compensa. No és just que quedi condemnada al silenci dels anyells. Diuen que els premis han de servir per donar impuls i difusió a les obres escollides. I bé, sovint ni això és garantia de res. Tot i la seva contenció a l’hora de publicar, Pere Pena no és precisament un nouvingut al món de les lletres. Doctor en literatura i professor, l’any 2002 ja va guanyar el premi Vicent A. Estellés i el 2005 el Joan Teixidor.

Ara que sembla que cada cop costa més destriar el gra de la palla, ofuscats com anem amb la proliferació de poesia de tota mena i escala, quan més necessitats estem de referents crítics (traspassats de fa temps els germans Gabriel Ferrater i Joan Ferraté, i més recentment aquell trident que dirimia aquests assumptes durant les dècades dels 60 i 70 -Joan Triadú, Josep Maria Castellet i Joaquim Molas-, també el professor Miralles o Isidor Cònsul), la majoria dels que estan capacitats per fer-ho o bé es refugien a les universitats o bé no troben l’espai idoni per exercir aquesta noble funció, del tot indispensable en un sistema literari que s’estimi. I el resultat és que llibres tan importants com Tanta terra poden quedar en el bagul dels oblits. Afortunadament l’ARA és una excepció i això permet deixar testimoni de l’alta qualitat que el lector trobarà en aquests versos.

Disseccions morals inapel·lables

Encapçalant les endreces, al final del llibre hi ha un text breu de l’autor que em sembla significatiu per copsar la seva manera de treballar: “Entre altres funcions, sempre he entès la poesia com una mena de diàleg, un diàleg amb un mateix, esclar, però també un diàleg amb els altres, fins i tot amb aquells altres que formen la meva tradició literària. Molts d’aquests poemes o bé són fruit d’una conversa amb un amic o bé han sigut escrits pensant en alguna persona concreta”. Qualsevol gran art és complex, i fins i tot misteriós, i qualsevol intent de definir-lo es converteix en un reduccionisme intolerable. Potser la primera cosa que enlluerna el lector d’aquesta poesia fora de l’ordinari és la madura contundència de dicció i la cruesa profunda d’unes disseccions morals inapel·lables. Poca broma.

La sensació que tot és a lloc i més d’un poema antològic: El buit, Voler i no voler, Viatge a Cotlliure, L’home just, L’olor de les paraules o Nit de Reis. El bon lector de poesia no se’l pot deixar perdre. Obtindrà premi.

stats