ELS LLIBRES I LES COSES

El triomf pòstum del silenci

El triomf  Pòstum 
 Del silenci / ARA Zoom

El recalcitrant Abbé Dinouart (1716-1786), antiil·lustrat conspicu i plagiari reconegut, ha deixat per a la posteritat dues obres que honoren la seva curiosa figura, una defensa protofeminista de les dones - El triomf del sexe - i el breu tractat L’art de callar. Si el primer text, d’una modernitat sorprenent, li va costar una mena d’exili voluntari (va marxar d’Amiens a París), el segon, declaradament antimodern, li va donar una certa fama. És aquest segon llibre el que ara ens recupera Ramon Alcoberro de la mà d’Edicions de la Ela Geminada i en traducció de Maria Dasca. Com remarca el mateix Alcoberro en la introducció, tot i l’objectiu declarat de bescantar els dits “escriptors filòsofs” -els progressistes de l’època i contemporanis seus com Voltaire, Rousseau, Diderot, D’Alembert i cia.-, el llibre té una lectura actual que transcendeix el propòsit de l’autor. Si Dinouart, enardit d’integrisme catòlic, es disfressava d’inquisidor per reclamar el silenci dels il·lustrats, per a nosaltres, immersos en l’eixordadora i massa sovint insubstancial era digital, el seu art de callar adquireix tot un altre significat.

El llibre té dues parts. La segona, autèntica caça de bruixes, té la gràcia, ara que estem tan espantats amb el radicalisme islamista, de recordar-nos que no ens queda tan lluny la cara fosca de la nostra cristiandat. Dinouart reclama bons cristians i bons súbdits: és a dir, obediència cega a l’Església i l’estat. Sí, hi va haver un temps, llarguíssim, en què la visió laica del món era anatema. La primera part, en canvi, té una lectura autònoma ben actual. I té molta gràcia. Entre d’altres coses perquè, com remarca Alcoberro, “el Barroc, ja se sap, tenia tendència a les frases lapidàries, i en això fou molt diferent del nostre temps, indignat i criticaire però ple de banalitat”. Així doncs, “la retòrica del silenci que ens proposa L’art de callar dóna valor a tot el contrari del que la retòrica de la crítica i l’hipercriticisme consideren”.

I a què dóna valor? Doncs a la moderació i el sentit comú. Els consells de Dinouart -per cert, copiats, segons sembla, d’un altre eclesiàstic, Jean-Baptiste Morvan de Bellegarde (1648-1734)- són aquests: “Només s’ha de deixar de callar quan es té alguna cosa a dir més valuosa que el silenci”. “En general, és menys arriscat callar que parlar”. “L’home mai no és més senyor de si mateix que en el silenci; quan parla sembla expandir-se, per dir-ho així, fora de si mateix”. “Si es tracta de guardar un secret, no es calla mai prou”. “Hi ha maneres de callar sense tancar el cor, de ser discret sense ser obscur i taciturn, d’amagar algunes veritats sense cobrir-les de mentides”. En fi, que per callar “no n’hi ha prou amb tancar la boca i no parlar. Si fos així, no hi hauria cap diferència entre l’home i els animals”.

Avui dia, quan és més fàcil que mai parlar i escriure, adquireix tota la importància saber governar la llengua i el teclat. Mai havia estat tan necessari recuperar l’art de callar, de contenir-se, d’aturar-se a pensar ni que sigui uns instants abans de llançar un tuit, un WhatsApp o un apunt a Facebook. El triomf pòstum del silenci.