Hi ha persones, poques, que tenen la capacitat d’escriure i fer història al mateix temps. Són persones que combinen pensament i acció, normalment dotades d’una gran lucidesa i, esclar, d’una fenomenal capacitat de treball. Josep Benet (1920-2008) en va ser una. Avui probablement viuria amb una barreja d’il·lusió i extrema vigilància el decisiu moment polític, que entendria com la culminació d’un llarg procés, per manllevar l’expressió de Jordi Amat. Un procés del qual faria partícips tants i tants personatges del catalanisme polític, cívic i cultural que van passar per la seva vida i la seva ploma. Alguns d’ells formen part del llibre Personatges (PAM), amb el qual Josep Poca ha finalitzat l’edició de l’Obra Dispersa de Josep Benet.

És un llibre interessantíssim. Alguns lectors hi descobrireu vides desconegudes. D’altres hi retrobareu personalitats admirades. Tots hi notareu el filtre precís de Josep Benet, el seu sòlid catalanisme exigent, integrador, unitarista, sense renunciar al seu humanisme d’esquerres i cristià. També us il·luminarà la seva capacitat d’inserir qualsevol trajectòria particular en el riu de la història del país, d’enllaçar la singularitat de cada home -sí, no hi ha dones!- amb la globalitat de la nació.

Els quaranta ressenyats van viure als segles XIX i XX. A molts els va tractar personalment, a d’altres els va estudiar i reivindicar. Entre els primers: Candel, Comín, Albert Manent, Casimir Martí, Vicens Vives, Serrahima, Riba, Fuster, l’abat Escarré, els germans Ainaud, Fèlix Millet o Pujol. Entre els segons, Joan Maragall, Pere Coromines, Ildefons Cerdà, Alomar, Layret, Companys, Cambó, Rovira i Virgili o Gaziel, a qui només va tractar per carta. Del conjunt en resulta una plural i puntillista aproximació a la Catalunya contemporània, un trencaclosques que permet anar encaixant peces.

Sí, Josep Benet va dedicar tota la vida a encaixar les peces de la Catalunya desfeta. Aquest llibre n’és una mostra més. Ell, que havia conegut com a jove adult els anys republicans, va mantenir-ne la memòria i l’ideal. I va maldar incansablement com a historiador, advocat i polític per reconstruir el puzle. En puc donar un modest testimoni com a periodista que el vaig entrevistar en més d’una ocasió: el seu fil de veu era un riu cabalós, l’expressió tenaç d’algú que tenia el país al cap i al cor. Rere un aparença dèbil s’hi amagava la fortalesa de qui s’havia imposat un deure monumental. Un deure que, sens dubte, avui, a les portes d’unes eleccions indubtablement històriques, sentiria més a l’abast.