EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

El tràgic escàndol de la vida imperfecta

un home enamorat karl ove knausgård l’altra Traducció d’anna llisterri 680 pàg. / 24,90 €

El tràgic escàndol  de la vida imperfecta Zoom

Un home enamorat és el segon volum de la sèrie de sis llibres, titulada La meva lluita, amb què el noruec Karl Ove Knausgård narra -explora, fa la dissecció, analitza- la seva vida. Publicats entre els anys 2009 i 2011, els sis volums consten, en total, de més de 3.500 pàgines, i han estat un èxit de crítica i de públic descomunal.

En un passatge d’aquest segon volum, Knausgård diu que “buscar alguna cosa diferent és l’única obligació de l’escriptura”. ¿El que ell ha escrit és diferent o insòlit? No gaire, la veritat. Una altra qüestió pertinent té a veure amb la naturalesa autobiogràfica d’aquests llibres. Si fossin de pura ficció, és a dir, si no comptessin amb el suplement d’intensitat i de morbo que sol anar aparellat amb la literaturització sincera de la realitat, ¿haurien tingut l’èxit que han tingut? Diria que tampoc. Ni per l’estil de la prosa -robust sense brillantors-, ni per les experiències que s’hi expliquen -d’una normalitat rutinària, a penes singular-, ni per la veu narradora -d’una gravetat honesta però àrida-, Un home enamorat no resulta particularment formidable. Potent, sí que ho és: molt. Extraordinari, no. I, amb tot, la impressió final, després d’haver-ne devorat les 685 pàgines, és la d’haver tingut a les mans un llibre especial. Un llibre seriós i important que tracta sense concessions temes seriosos i importants.

Al començament del llibre, juliol del 2008, trobem Karl Ove Knausgård casat i ja amb tres fills, immers en una vida tediosa però desbordant -les crispacions de parella, la intendència relacionada amb les criatures-, una vida en què ell fa de “mestre de casa” i en què les tasques domèstiques funcionen com forats negres que xuclen tota l’energia creativa i qualsevol aspiració de profunditat intel·lectual. A més, viu a Estocolm, i, com que és un noruec liberal conservador, mig sociofòbic i rematadament individualista, no se sent gens còmode en una societat sueca que li sembla neuròticament quadriculada i primmirada.

En un passatge, Knausgård constata la plaga de crisis de mitjana edat que afecta els homes del seu voltant, que de cop embogeixen “de desesperació” i prenen decisions dràstiques quan s’adonen que la vida vulgar que ara porten és la que portaran fins al dia que es morin. Knausgård es reconeix en aquest terror, però en comptes de partir a fer la volta al món o de buscar-se una amant joveneta, es proposa d’escriure una obra magna. És així que cal llegir Un home enamorat, i segurament, també, tota La meva lluita : com un intent d’elevar i insuflar substància existencial a una vida monòtona, absorbent en les seves minúcies. Tot i que no ho diu, Knausgård sap que la dona i els fills fan que la vida sigui feliç, però que només la literatura pot fer que la vida tingui sentit.

Després d’introduir-nos en la seva vida present, Knausgård torna enrere, fins a principis del 2000, i emprèn la reconstrucció -tan minuciosa i exhaustiva que per força ha hagut de recórrer a la imaginació i als records inventats- del que ha estat la seva vida en la trentena: les dificultats per fer una segona novel·la després de l’èxit de la primera; l’enamorament de la Linda, el seu festeig tortuós i la seva història d’amor complicada -Ingmar Bergman a ritme de Tom Waits-; les relacions amb els seus pocs amics, el més interessant dels quals és en Geir, l’escriptor fracassat i lúcid però alegre...

El més destacable de tot el llibre, en tot cas, és el retrat que Knausgård fa d’ell mateix. Amb una severitat implacable, sovint descarnadament autopunitiva, es presenta com un home tímid, hipersensible, quasi fet malbé per les inseguretats, víctima de tota mena d’aprensions i de vergonyes. Té una percepció tan insatisfactòria de qui és, i una concepció tan exigent del que hauria de ser -“jo només volia ser una persona decent”-, que només en el frenesí de l’escriptura, “aquell indret maníac, solitari i feliç”, se sent protegit i redimible.

Més enllà de certs passatges tediosos i d’algunes escenes prolixes, l’assumpció valerosa i l’exposició sense embuts d’aquest puritanisme existencial -les coses haurien de ser perfectes i és un escàndol tràgic que no ho siguin- és el que carrega de veritat i de força Un home enamorat.