Sorprèn doblement l’aparició d’aquesta biografia de Juan Marsé que, amb el títol tan ben triat de Mientras llega la felicidad, ens presenta Josep Maria Cuenca Flores, professor i escriptor en castellà i català. I dic doblement perquè no és habitual que un autor espanyol o català -ni en cap altre estat- vegi la seva biografia publicada en vida, si no és per l’aparició d’algú de llinatge anglosaxó. I també perquè, en el cas del llibre que ens ocupa, l’autor no tan sols confessa i respira un gran respecte cap al biografiat, sinó que s’aplica a la tasca amb una meticulositat i una exigència lloables, dues característiques que han marcat sempre l’activitat novel·lística de Marsé, que ha actuat sempre com un franctirador en els dos mons culturals on ha hagut de bregar: primer a la rància Espanya franquista i després a l’estantissa Catalunya convergent, tan catòliques ambdues. Com diu ell mateix: “ La novela es para mí como el fusil del francotirador: me defiende y me divierte, me ayuda a sobrevivir ”.

Enmig de la profusió informativa i d’opinions que trena amb molta perícia Cuenca Flores al llarg de més de 700 pàgines, el personatge Marsé hi apareix com un tot complex i coherent, amb les seves contradiccions, però també sense l’aura de santedat de l’hagiografia, enfrontat al món i al paper en blanc, i també a una paraula que recorre tot el llibre, no se sap si com un leitmotiv o una maledicció: realisme. Des del primer moment, Marsé va assumir que la seva era una literatura “realista”, com quan el 1960 respon a un entrevistador, arran de la publicació d’ Encerrados con un solo juguete, que el seu objectiu era fer “ novela social; que no huela a letra impresa, sino a vida ”. No cal dir que el 1960 això era un objectiu pràcticament revolucionari, ja que, enmig de l’esterilització social del franquisme, poques coses hi havia que fessin olor de vida.

Integrar la vida i els somnis

Però tot el qui hagi llegit Marsé entendrà que el seu realisme res té a veure amb el de Cela ni el de Delibes, sinó que, ja des de la seva primera novel·la, el que fa Marsé és crear el seu propi món, integrant a la literatura espanyola -la sud-americana ja ho havia fet- l’obra de Faulkner, Hemingway, Scott Fitzgerald, Joyce -el de Dublinesos - o Onetti: perquè el novel·lista és una mirada a la qual es van enganxant la vida i els somnis, i la vida sempre és diferent, però el novel·lista no. I sense aquesta mirada hi ha novel·les, però no novel·lista, una lliçó que han après els pocs que l’han seguit en castellà, els que ara més compten i millor conten (Pérez Andújar) o contaven (Casavella i Bolaño). Misteriosament, ningú l’ha seguit en català. Així, el que crea Marsé és una constel·lació d’històries que de vegades es repeteixen en diverses novel·les i de personatges que passen d’una a l’altra, i en què la impressió de vida sempre és present. I algunes opinions que ens trobam ens fan somriure (com a poc): el fet que Vargas Llosa digués d’Últimas tardes con Teresa que “ Su materia profunda es la anarquía ”, o que Félix de Azúa li retregui no haver escrit La muchacha de las bragas de oro com si fos Henry James. Curiosament, la darrera obra de Marsé, aquesta perfecta novel·la curta titulada Noticias felices en aviones de papel, té molt de les històries de fantasmes de James.

Integritat i intransigència

Un altre dels temes recurrents de l’univers Marsé és la seva integritat -o intransigència, que ve a ser el mateix- estètica i ètica, el fet de no haver-se venut ni llogat ni rellogat als diversos i efímers governs que l’han odiat o festejat, i sobretot el seu menyspreu envers Baltasar Porcel, la seva bèstia negra preferida com a encarnació de l’escriptor que fa de mantinguda del poder.

Mientras llega la felicidad és una biografia exemplar en la imbricació que fa de l’autor en la seva època, en el sentit que no se’l pot entendre d’altra manera que com aquest noi de barri que, sota la protecció i tutela de dos personatges tan irrepetibles com Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, va omplint les llacunes de la seva formació intel·lectual fins a conformar una personalitat radicalment independent, combativa, impertinent. L’any que ve es compliran 50 anys de la publicació d’ Últimas tardes con Teresa, Marsé en farà 83. Per molts anys.