Dins el cor del mar, de Nathaniel Philbrick, és una crònica històrica, empeltada d’assaig narratiu, sobre el naufragi del balener Essex, l’hivern del 1820, i les posteriors desventures dels seus tripulants. Publicada originàriament l’any 2000 en anglès, Proa en presenta ara la versió catalana, traduïda per Alexandre Gombau i Arnau, aprofitant que se n’ha estrenat fa poc l’adaptació cinematogràfica. Més enllà de l’interès que pugui tenir una de les tragèdies marítimes més famoses de la història dels EUA -no pel nombre de víctimes, sinó pel sofriment endimoniat dels que la van patir-, el naufragi de l’Essex, que es va enfonsar per culpa de l’envestida d’un catxalot descomunal i furiós, té l’ominós honor de ser la inspiració inicial de Herman Melville per escriure Moby Dick.
Durant bona part del segle XIX, el negoci balener, que tenia l’epicentre a l’illa de Nantucket, va viure una formidable prosperitat. De les balenes se n’extreia oli, que es venia al mercat per molt bon preu. Philbrick ho resumeix molt gràficament quan diu que l’oceà Pacífic era en aquells temps “un camp immens de dipòsits d’oli, cisternes de sang calenta conegudes pel nom de catxalots”. Tanta prosperitat no impedia que la vida dels baleners fos duríssima: les expedicions de caça podien durar dos anys, en terra ferma s’hi passaven com a molt cinc mesos abans de tornar-se a embarcar, els sous eren molt baixos i els perills constants.
Calamitats marineres
La història de l’ Essex i les penúries dels seus tripulants mostren un ventall d’allò més complet de calamitats marineres. Al principi, hi ha la rutina exigent d’un ofici molt arriscat i no sempre profitós; després, hi ha l’inesperat atac del catxalot -un fet insòlit en els annals marítims- i el naufragi del vaixell, i, finalment, hi ha allò que Melville no va fer servir per a la seva novel·la però que aquí constitueix el nucli dur de la tragèdia: els llargs dies que, distribuïts en tres petites xalupes a vela, van passar vint homes enmig del no res oceànic, víctimes de les circumstàncies més atroces -set, fam, terror- i obligats a prendre les mesures més extremes que es puguin imaginar. Sense desvelar-ne les situacions més impactants, avançarem que Edgar Allan Poe també va inspirar-s’hi per concebre l’episodi més esgarrifós del seu Arthur Gordon Pym.
Si Dins el cor del mar és un molt bon llibre no és perquè la matèria primera sigui potent, sinó perquè l’autor l’ha sabuda aprofitar molt bé. A més dels seus coneixements erudits, Philbrick demostra una notable destresa narrativa: com presenta l’escenari i els personatges, i com genera unes expectatives d’aventura i de catàstrofe no té res a envejar a cap novel·lista. No ens trobem davant d’una novel·la, però. Ni tan sols en els passatges més dramàtics, Philbrick no oblida que el seu objectiu és reconstruir uns fets històrics: per això no abandona mai un to eminentment assagístic i per això, també, totes les escenes es desenvolupen amb un ritme d’exposició analítica.
És significatiu, en aquest sentit, que Philbrick recorri a nombroses informacions complementàries, que inclouen des de referències a altres desastres marítims fins a “un estudi del laboratori d’higiene fisiològica de la Universitat de Minnesota sobre els efectes de la inanició”, i que aquestes sempre es presentin d’una manera concisa, sense desviar l’atenció del tronc central del relat. És la seva manera d’advertir el lector que, més enllà del tremendisme dels fets i de l’obra mestra literària que en va sorgir, el que compta és la tragèdia d’uns homes que van patir uns horrors gairebé innominables. Un llibre espantosament fascinant.
